El Racó de Xavi

Escola Valenciana

Feia temps que tenia pendent escriure una entrada sobre Escola Valenciana, el valencià a l’educació i totes estes coses, i aquestos dies he llegit un parell de notícies que m’han fet decidir-me.

La primera, la que parla de l’educació infantil i primària. Segons càlculs d’Escola Valenciana, més d’un 55% dels alumnes que estan en aquestos cicles estudiarien en valencià, però la Conselleria només oferta un 43% dels centres educatius oferten places dins dels plans educatius en valencià. Però no només això, sinó que tampoc no s’ofereixen totes les places demanades en aquestos centres (hi ha molts centres on, directament, no hi ha cap plaça). Per tant, són moltíssims els alumnes que no poden estudiar en valencià encara que vulguen.

La segona és encara molt més trista, parla de la secundària, el batxillerat i els cicles formatius. Dels 300.000 alumnes d’aquestes etapes educatives, menys de 60.000 poden estudiar en valencià. Tenint en compte que a infantil i primària són molts més els alumnes que estudien en valencià (al voltant de 130.000) ja no passa que no poden estudiar en valencià tots els que voldrien, sinó que ni tan sols poden estudiar en valencià aquells que ja ho feien en cicles anteriors.

Això si, bé que se’ls ompli als polítics la boca de dir que potencien el valencià, que si plans multilingües i mesures estrella per l’estil (cal recordar que a les escoles on s’instaurarà el pla trilingüe – pla realment en anglés – s’ha eliminat la línia en valencià?).

I de la universitat no cal ni parlar-ne. A les comarques del sud és acollonant – no sé com estarà a València i Castelló -. No sé exactament les dades, però crec recordar que al voltant del 10% dels alumnes de la UA afirmaven a la matrícula que volien estudiar en valencià, però l’oferta només arriba a un 3%.

Jo he estudiat sempre (sempre que he pogut, clar) en valencià. Vaig fer l’EGB amb la línia en valencià. Vaig ser de la generació que vam encetar la línia en valencià (PEV) al meu institut, i la majoria d’assignatures eren, per tant, en valencià. I estic convençut que quan vaig acabar COU no tenia un nivell de castellà més baix que els companys que no anaven a línia (els de línia erem els raros). Ara, tenia un nivell mooooooolt més alt en valencià. I no només això, sino que vaig aprofitar per a estudiar francés com a 2n idioma estranger (i em va resultar més fàcil que als companys de no-línia). És a dir, vaig eixir parlant/llegint/escrivint bé dues llengües (valencià i castellà), i defensant-me en anglés i francés, mentre que altres només sabien castellà (ni tan sols es defensaben bé en anglés).

Totes les notícies que he llegit al respecte (sobretot de Catalunya) demostren que els programes d’immersió lingüística funcionen, que donar (i rebre) classe en la llengua minoritzada (perquè la nostra és una llengua minoritzada) afavoreix moltíssim l’aprenentatge d’aquesta llengua, sense oblidar les altres.

O siga que, per favor, matriculeu-se (o matriculeu) en valencià. Demaneu places en valencià. Participeu en cursos/activitats de valencià (jo tinc pendent el voluntariat). Perquè, tal i com diu l’eslògan de les trobades d’enguany, el valencià és teu.

El valencià és nostre.

El Govern de Francisco Camps, per tocar un poc els nassos a Govern Central, professors i alumnes de secundària millorar l’english dels alumnes de secundària i, de pas, malbaratar els escassos recursos de que disposa la Conselleria d’Educació generar més llocs de treball, ha decidit impartir l’assignatura Educació per a la Ciutadania (Education for Citizenship, segons el nostre benvolgut conseller Blackberry Spring Font de Mora) en anglés. Com que no hi ha prou professors de filosofia o història que siguen competents en donar una assignatura en anglés (prou normal, d’altra banda), s’ha decidit que siguen 2 els professors que donen l’assignatura: el pròpi de la matèria i un d’anglés que farà de traductor (pensava que filologia i traducció eren dues carreres distintes…)

Però com que una imatge val més que mil paraules, i ja que estem ens riem un poc, aci hi ha una vinyeta (sembla que del Jueves) que explica a la perfecció el tuacte (feu clic per veure la vinyeta més gran):

Que fort…

Llegint el bloc de Javier Pérez, m’he trobat amb un video sobre els americans que és bonissim. El video demostra la poca cultura que tenen els yankis, la falta que tenen de viatjar i, sobre tot, el perill que patim la resta dels humans de què un país així, els Estats Units d’Amèrica, domine el món.

Ací un xicotet recull de les burrades que diuen, traduïdes de l’entrada al bloc de Javier Pérez :

CNN: Anomeneu un país que comence per “U” (tenint en compte: USA – Estats Units d’Amèrica en anglés – comença per “U”)
Yanki: Iugoslavia.
Yanki: Utah.
Yanki: – a les seves filles – ¿Un país que comence per “U”?
Yanki: Utopia, jijiji.
Yanki rubia: ¿Un país? Errr… mmm…
CNN: – contestant a l’anterior – I que dieu d’aquest?
Yanki rubia: – indiferent – què?
CNN: United States of America (USA, EUA…)
Yanki rubia: – sorpresa – ¡Aaaaaaaah!

CNN: Qui forma la “Coalition of the willing” (nota: coalició de països que van enviar tropes per invadir Iraq)?
Yanki: No tinc ni la mes remota idea.
Yanki: Afganistan, Kwait.
Yanki: Iraq, Pakistan… Nova Zelanda!

CNN: Quina és la religió d’Israel?
Yanki: Israelí.
Yanki: Musulmans.
Yanki: Islàmics.
Yanki: Catòlics, probablement.

CNN: De quina religió són els monjos budistes?
Yanki: Monjos budistes? Islàmics? No sé…
Yanki: ¿?

CNN: Qui va guanyar la Guerra del Vietnam? (van guanyar els comunisties vietnamites, patint els EUA una humiliant i tràgica derrota històrica)
Yanki: (…) Nosaltres (ells, els yankis). Ja ja ja ja… – a una altra persona – On estàvem quan va passar la Guerra del Vietnam?

CNN: Qui és Fidel Castro?
Yanki: Un cantant.

CNN: Quants costats té un triangle?
Yanki: Merda! Quatre.
Yanki: No te costats… Un?

CNN: Quina moneda s’utilitza al Regne Unit?
Yanki: Uooo… eee… aaa… Què és el Regne Unit? No se. “Diners de la Reina Elisabeth”? És tot el que sé… Yanki: Possiblement diners americans…

Mireu el vídeo sencer, no te pèrdua.

Heu vist, a l’escena del mapa, quins són els propers estats que haurien de ser atacats pels Estats Units? Itàlia, França, Alemanya,… prepareu-se!!!

I Austràlia més, perquè sembla que els americans es pensen que tots els països del món estan al sud del Pacífic…

M’han enviat per correu una cosa molt curiosa. Es tracta d’un contracte per a una mestra de l’any 1923.

En ell, s’especifiquen les clàusules per les quals es regirà el contracte: tasques de la mestra i actitud que ha de tindre si vol mantindre la feina. I en aquestes clàusules hi algunes coses realment acollonants.

Entre altres coses, la futura mestra ha de complir les següents:

• No casar-se.
• No anar amb homes.
• Estar a sa casa des de les 8 de la vesprada fins a les 6 del matí.
• No a anar a les geladeries del centre de la ciutat.
• No fumar ni beure.
• No anar amb cotxe amb cap home que no siga el seu pare o el seu germà.
• No mostrar el turmell.

Si incompleix qualsevol de les clàusules, el seu contracte es veuria automàticament rescindit….

Les oposicions que fan ara els diplomats en Magisteri, tot i ser dures (no com la carrera, que moltes assignatures són xorrades a més no poder…), no son res comparat amb estes “condicions”.

Per això les mestres d’eixa època es quedaven matxutxes!!! No les deixaven casarse!!!

Parlant amb els meus pares del tema, diuen que eixes condicions tampoc no eren res de l’altre món en la seva època (40, no perquè no foren restrictives, sinó perquè era el que ja feien la majoria de dones, i el contracte eixe no feia més que posar-les per escrit.

Simplement… acollonant.

En el marc del Taller de Redacció de Blogs Culturals que estic fent a la UA, se’ns planteja escriure una entrada al nostre bloc al voltant de la introducció d’Internet a les escoles.

Fa un parell de setmanes, vaig assistir a unes Jornades que precisament parlaven d’això, de la introducció de les Tecnologies Digitals a l’Aula. A les jornades van presentar la seva experiència molts professors i mestres de tots els nivells, des d’infantil fins a l’àmbit universitari, i també alguns representants del món polític.

La idea que tots defensaven era la mateixa: cal introduir les tecnologies, i entre elles Internet, a l’aula.

Però el problema és que els plans d’estudis i, des del meu punt de vista més important, els professors, no estan adaptats a aquestos canvis tecnològics.

Vivim en una societat on els nadius digitals tenen tot tipus de gadgets (des de mòbils, videojocs, ordinadors,…) i si quan arribem a l’aula els tornem a la prehistòria de la pissarra i el clarió, malament anem.

Però com va plantejar Faraón Llorens, actual Vicerrector de Tecnologia i Innovació Educativa (i que va ser el meu professor de Lògica Computacional), aquestos nadius digitals estan essent educats per bàrbars digitals o, en els millors dels casos, immigrants digitals.

I fins que aquest punt no es solucione (deixant de banda l’IMPRESCINDIBLE SUPORT POLÍTIC), és impossible realitzar aquesta introducció de tecnologies a l’aula amb un mínim d’èxit.

seguirem informant…