Dijous passat vaig anar al concert que va fer Feliu Ventura a la Universitat d’Alacant.
El concert estava organitzat pel SEPC, en un cicle on Feliu, juntament amb el grup Naia, han recorregut les principals universitats del País (Blai ja va parlar del que van fer a la Universitat de València).
Vam anar Héctor i jo, i allí ens vam trobar amb amics com Pau, Miquel “el Roig” (que era dels organitzadors), i David (dolçainer de Mugroman).
Com no podia ser d’altra manera, vam arribar tard (que voleu, Héctor i jo junts…) i no vam veure el concert de Naia. Va ser una llàstima, perquè tenia ganes de veure’ls. Però si que vam arribar per veure el principi (i tot el que va seguir) del concert de Feliu.
L’havia vist ja dues vegades: a Benissa junt amb Llach en la gira Que no s’apague la llum i també ací a Benissa el dia de la inauguració del Casal Cultural - ACPV. El primer dia, amb tota l’orquestra de Llach, i la segona vegada només amb el seu amic Borja Penalba a la guitarra.
Dijous era més de l’estil del segon concert, encara que havien incorporat una nova guitarra (elèctrica i acústica, segons la cançó). Però em va agradar molt més. L’ambient del concert era molt bo, es sentia una d’eixes sensacions que només se senten en moments especials, en concerts especials.
Va ser curtet (almenys m’ho va semblar), però molt bo. Cada vegada m’agrada més Feliu Ventura. I és una llàstima que la merda de classe política que tenim (tots, no se’n salva ni un) al nostre país no facen més coses per promocionar la nostra música, la música dels nostres cantants.
I per acabar, un trosset de vídeo que vaig gravar al concert. Però abans, una frase que va dir Feliu, amb molta ironia, i que em va fer molta gràcia.
La mar és molt important per a nosaltres [els valencians]. Però el vent encara és més important. Perquè, sense vent,… … no hi ha copa amèrica.
Dimecres passat vaig anar al concert que va fer Lluís Llach a la Universitat d’Alacant. Amb tota la family, i Héctor que també es va apuntar, vam anar cap allí.El saló d’actes del paranimf estava a rebentar. I no era per a menys.
A les 8 i mitja va començar el recital, i des del primer moment es va notar un ambient especial. Els concerts de Llach m’han permés sentir unes sensacions que no he sentit en cap altre lloc. Gent major, encorbatada, sentada al costat de peluts, i tots emocionant-se per les mateixes cançons, les mateixes paraules, els mateixos versos.
Com és habitual en els concerts de Llach (almenys en els 3 que he vist), abans de cada cançó feia la seva reflexió politico-emocional relacionada, i molts dels aplaudiments van anar per eixes reflexions.
Després d’acabar-se el concert, i de la típica tornada a l’escenari per cantar un parell o tres més de cançons, la majoria de la gent no se n’anava. Aplaudiem, i van tornar a eixir els músics. I quan se n’anaven, Llach va tornar a eixir i en va cantar una altra.
Finalment, quan va acabar, la gent va tornar a começar a aplaudir, fins que va haver d’eixir de nou, i va dir: “Haurem d’acordar un final, perquè no vull morir-me dalt d’un escenari”. Els músics aparegueren de nou a l’escenari, i van començar la que seria l’última cançó de la nit, i de sempre, de Llach a Alacant.
Però no estaven sols. Tots els del públic la vam cantar junt amb ells.
Aquest cap de setmana s’ha fet a Dénia el primer Rock a la Mar, que ha pres el relleu de l’Almadrava Rock dels Poblets en el que es refereix a música en valencià . I ahir va ser la nit gran del festival.
Comencaven Skalissai, grup amb gent de Xaló, Lliber i Benissa. Van montar un festot de por, i els seus incodicionals estaven allí, cantant totes les cançons. Jo ja els havia sentit, l’última vegada a festes de Benissa, però ahir va ser diferent. No sé si per l’escenari, l’ambient, o la predisposició de tot el món per a passar-s’ho bé, però va ser impresionant. Es van lluir. Enhorabona, xicons!
Després va actuar Pinka, un grup de Xàbia desconegut fins el moment per a mi. I em vaig trobar amb una grata sorpresa. Bona música, i en valencià. Es pot demanar més?
I va arribar el moment que la majoria estavem esperant, el moment en que els Lax’n'Busto, el grup del Vendrell, va ixir a l’escenari. Quasi dues hores de concert (o sense el quasi) ens van fer vibrar. Les gitarres del Montenegro i del Rovirosa, junt amb la bateria del Pinyol, i la veu esgarrada del Fortuny van fer que tota la gent botara al ritme de cançons com Llença’t, Si te’n vas, Trepitja fort, Més que la teva sang, Júlia, La meva terra és el mar, Miami Beach, Per una copa,… i un etcétera llarguíssim. IMPRESSIONANT!!!
I per acabar la nit, que millor que un poc de cançó protesta, des de Pego, amb l’ska de la Gossa Sorda. Amb lletres molt compromeses amb la nostra societat, el nostre entorn,
en nostre país, i contra la corrupció de la classe política i dels especuladors urbanístics que només pensen en omplir-se la butxaca a costa de destrossar el nostre patrimoni natural, el grup va ens fer ballar com a bojos a tots els que estavem allí.
Un bon concert, i amb companyia de bons amics, millor encara. L’any que ve repetim no?
2 comentaris »
