El Racó de Xavi

Diumenge passat, 30 de novembre, era la data escollida per la Regidoria de Normalització Lingüística per la segona visita a Bèrnia d'aquesta edició. En principi, la idea era anar al Fort de Bèrnia, però com que el guia (Baptiste Banyuls) és biòleg, i va considerar més interessant la flora que hi ha de camí al Forat, els organitzadors van decidir canviar-la.

I com que ja portàvem tres setmanetes amb excessos de festa, vam decidir fer cap de setmana natural. Així, la idea era que la gent jove de la banda passarem un dia de senderisme, sense cassalla, i gaudint del paisatge. Però uns no podien perquè es quedaven a la capital estudiant, altres tenien examen de l'institut, molts passaven de caminar… total, que ens vam plantar allí Robert, Marto, Sílvia, Noelia i jo.

A les 9 del matí ja estàvem a l'asil, des d'on eixia l'autobús (encara que nosaltres pujàvem amb cotxe per a poder quedar-nos després a dinar a la caseta de Sílvia a Pinos). En un tres i no res ja estàvem dalt de Bèrnia (com es nota que el peugeotet de Sílvia es coneix la carretera…) i només ens quedava esperar a que començara la ruta. Això si, gelats com a mones.

Només arribar a la Font, Baptiste va explicar un poc el procés de formació de la serra, i algunes de les característiques principals de la flora que hi ha en ella. I a partir d'ahi vam començar a pujar cap al Forat. Un parell de paradetes per explicar coses de plantes endèmiques, i al passar a l'altra vessant de la serra, vam esmorzar. La vista durant l'esmorzar era espectacular, es podia veure tota la Marina Baixa (i part de l'estranger). Fins i tot es veia la Serra d'Aitana nevada!

Marto, Robert, Sílvia, Noelia i jo a Bèrnia

Abans de tornar cap avall, Baptiste ens va explicar algunes cosetes més, i després de fer-nos moltes fotos, vam començar el camí de baixada. L'oratge va començar a empitjorar (fins eixe moment feia prou fred, però gens de vent, per la qual cosa es suportava bé). Van començar a caure gotes, i de sobte ens adonarem que eren xicotetes volves de neu!!! Tot i això, no feia prou de fred per a que la neu collara, i només tocar terra es desfeia.

A mesura que perdíem altura, les precipitacions tornaren a ser en forma de pluja, i cada vegada més intensa, de manera que arribarem a la font prou humits.

L'excursió s'acabà en arribar al bar, però a nosaltres encara ens quedava el super-dinar que haviem preparat. Vam baixar a la caseta de Sílvia i, després d'un parell de partides a la Wii mentre es feien les brases i esperàvem a que pujaren Belén amb Joana i Amagoia (dues amigues de la carrera), vam començar a dinar: carxofes i ceba amb anxoves torrades, carn a la brasa, esclata-sangs amb allet, i de postre una copa de xocolate. I com no, un burret en acabar el dinar no podia faltar!

Dinant a la caseta de Sílvia

El dia va acabar a les sis de la vesprada: calia baixar al poble, preparar la maleta i començar el camí cap a la rutina setmanal a Sant Vicent. Això si, després d'un diumenge especial.

Xicons, quan repetim?

Domingo pasado, 30 de noviembre, era la fecha escogida por la Concejalía de Normalización Lingüística por la segunda visita a Bèrnia de esta edición. En principio, la idea era ir al Fort de Bèrnia, pero cómo que el guía (Baptiste Banyuls) es biólogo, y consideró más interesante la flora que hay de camino al Agujero, los organizadores decidieron cambiarla.

Y cómo que ya traíamos tres setmanetes con excesos de fiesta, decidimos hacer fin de semana natural. Así, la idea era que la gente joven de la banda pasaremos un día de senderismo, sin cassalla, y disfrutando del paisaje. Pero unos no podían porque se quedaban a la capital estudiando, otras tenían examen del instituto, muchos pasaban de andar… total, que nos plantamos allí Robert, Marto, Sílvia, Noelia y yo.

A las 9 de la mañana ya estábamos al asilo, desde donde salía el autobús (aunque nosotros subíamos con coche para poder quedarnos después a comer a la caseta de Sílvia a Pinos). En un tres y no nada ya estábamos arriba de Bèrnia (cómo se nota que el peugeotet de Sílvia se conoce la carretera…) y sólo nos quedaba esperar a que empezara la ruta. Esto si, helados como mones.

Sólo llegar a la Font, Baptiste explicó un poco el proceso de formación de la sierra, y algunas de las características principales de la flora que hay en ella. Y a partir de ahi empezamos a subir hacia el Agujero. Un par de paradetes para explicar cosas de plantas endémicas, y al pasar a la otra vertiente de la sierra, almorzamos. La vista durante la almorzar era espectacular, se podía ver toda la Marina Baja (y parte del extranjero). Incluso se veía la Sierra de Aitana nevada!

Marto, Robert, Sílvia, Noelia y yo a Bèrnia

Antes de volver ninguno abajo, Baptiste nos explicó algunas cosetes más, y después de hacernos muchas fotos, empezamos el camino de bajada. El oratge empezó a empeorar (hasta ese momento hacía bastante frío, pero genes de viento, por lo cual se soportaba bueno). Empezaron a caer gotas, y de sobte nos daremos cuenta que eran pequeñas volvas de nieve!!! Aún así, no hacía bastante de frío para que la nieve collara, y sólo tocar tierra se deshacía.

A medida que perdíamos altura, las precipitaciones volvieron a ser en forma de lluvia, y cada vez más intensa, de forma que llegaremos a la fuente bastante húmedos.

La excursión se acabó al llegar al bar, pero a nosotros todavía nos quedaba el super-comer que haviem preparado. Bajamos a la caseta de Sílvia y, después de un par de partidas a la Wii mientras se hacían las brasas y esperábamos a que subieron Belén con Joana y Amagoia (dos amigas de la carrera), empezamos a comer: alcachofas y cebolla con anxoves tostadas, carne a la brasa, estalla-sangres con allet, y de postre una copa de xocolate. Y como no, un burret al acabar el comer no podía faltar!

Comiendo a la caseta de Sílvia

El día acabó a las seis de la tarde: hacía falta bajar al pueblo, preparar la maleta y empezar el camino hacia la rutina semanal a Santo Vicent. Esto si, después de un domingo especial.

Xicons, cuando repetimos?

Dimenge passat, 30 de novembre, èra la data escuelhuda pel Burèu del conselhièr de Normalizacion Lingüistica per la segonda visita a Bèrnia d'aquela edicion. En principi, l'idèa èra anar al Fort de Bèrnia, mas cossí que la guida (Baptiste Banyuls) es biologista, e considerèt mai interessanta la flòra que i li cal camin al Trauc, los organizadors decidiguèron la cambiar.

E cossí que portàvem ja tres setmanetes amb excèsses de fèsta, decidiguèrem far dimenjada naturala. Aital, l'idèa èra que las gents joves de la banda passarem un jorn de senderisme, sens cassalla, e en gaudint del païsatge. Mas unes podián pas perque se demoravan dins la capitala en estudiant, d'autras avián examen de l'institut, fòrça passavan de caminar… total, que nos plantèrem ailà Robert, Marto, Sílvia, Noelia e ieu.

A las 9 del matin èrem ja a l'asil, dempuèi ont sortiá l'autobús (e mai se nosautres pujàvem amb veitura per poder nos demorar après a dinnar a la caseta de Sílvia a Pinos). En un tres e pas res èrem ja naut de Bèrnia (coma se nòta que lo peugeotet de Sílvia se coneis la rota…) e nos demorava solament esperar a que comencèsse la rota. Aiçò se, gelats coma mones.

Solament arribar a la Font, Baptiste expliquèt un pauc lo procès de formacion de la sèrra, e qualques unas de las caracteristicas principalas de la flòra que i a en ela. E a comptar d'ahi comencèrem a pujar cap al Trauc. Un parelh de paradetes per explicar de causas de plantas endèmiques, e en passant a l'autra en vessant de la sèrra, esdejoèrem. La vista pendent l'esdejoar èra espectacular, se podiá veire tota la Marina Bassa (e part del estrangièr). Se vesiá quitament la Sèrra d'Aitana nevada!

Marto, Robert, Sílvia, Noelia e ieu a Bèrnia

Abans de tornar cap aval, Baptiste nos expliquèt qualques cosetes mai, e après nos far fòrça fòtos, comencèrem lo camin de davalada. L'oratge comencèt a empejorar (fins aquel moment fasiá pro fred, mas brica de vent, que causa se suportava per el plan). Comencèron a quèir de gotas, e nos avisarem subitament qu'èran xicotetes volves de nèu!!! Totun, fasiá pas pro de fred per que la nèu collara, e solament tocar tèrra se desfasiá.

A mesura que perdiam nautor, las precipitacions tornèron èsser en forma de pluèja, e de mai en mai intensa, de sòrta qu'arribarem a la font pro humits.

L'excursion s'acabèt en arribar al bar, mas a nosautres nos demorava encara lo super-dinnar que haviem preparat. Davalèrem a la caseta de Sílvia e, après un parelh de partidas a la Wii mentre se fasián las brases e esperàvem a que pugèron Belén amb Joana e Amagoia (doas amigas de la carrièra), comencèrem a dinnar: carxofes e ceba amb anchòias grasilhadas, carn a la brasa, esclata-de sangs amb allet, e de postre una copa de xocolate. E coma pas, un burret en acabar lo dinnar podiá pas mancar!

En dinnant a la caseta de Sílvia

Lo jorn acabèt a sièis oras de la serada: caliá davalar dins lo pòble, preparar la valisa e començar lo camin cap a la rotina setmanièra a Sant Vicent. Aiçò se, après un dimenge especial.

Xicons, Quand repetissèm?

Past Sunday, 30 of November, was the date chosen by the Regidoria of Linguistic Normalization for the second visit to Bèrnia of this edition. In principle, the idea was to go to the Fort of Bèrnia, but as the guide (Baptiste Banyuls) is biologist, and considered more interesting the flora that has to path to the Hole, the organizers decided to change it.

And as already brought three setmanetes with excesses of party, decided to do natural weekend. Like this, the idea was how the young people of the band will happen a day of hiking, without cassalla, and gaudint of the landscape. But ones could not because they remained to the capital studying, others had examination of the institute, many happened to walk… total, that planted us over there Robert, Marto, Sílvia, Noelia and I.

To the 9 of the morning already were to the asylum, since where eixia the bus (although we went up with car to can remain us afterwards to lunch to the caseta of Sílvia to Pinos). In a three and no nothing already were above of Bèrnia (how senses that the peugeotet of Sílvia knows the road…) and only remained us expect to how began the route. This sinus, ice creams as a monkeys.

Only reach the Source, Baptiste explained a little the process of formation of the saw, and some of the main characteristics of the flora that there is in her. And from ahi began to go up to the Hole. A pair of paradetes to explain things of endemical plants, and to the happen to the other slope of the saw, go breakfast. The view during the breakfast was spectacular, could see all the Marine Low (and part ofthe foreigner). Even saw the Saw of Aitana nevada!

Marto, Robert, Sílvia, Noelia and I to Bèrnia

Before going back downwards, Baptiste explained us some cosetes more, and after doing us many photos, began the path of drop. The oratge began to worsen (until eixe moment did enough cold, but at all of wind, thus it bore well). They began to fall drops, and suddenly us adonarem that they were xicotetes volves of snow!!! All and this, did not do enough of cold for that the snow collara, and only touch land undid .

To measure that lost altura, the precipitations went back to be in shape of rain, and increasingly intense, so that we will reach the enough humid source.

The excursion finished in arriving to the bar, but to us still remained us the super-lunch that haviem prepared. We went down to the caseta of Sílvia and, after a pair of split to the Wii while they did the brases and expected to how went up Belén with Joana and Amagoia (two friends of the career), began to lunch: artichokes and onion with anxoves toasts, meat to the brasa, bursts-bloods with allet, and of postre a cup of xocolate. And how no, a burret in finishing the lunch could not be missing!

Lunching to the caseta of Sílvia

The day finished to the six of the vesprada: it was necessary to go down to the village, prepare the suitcase and begin the path to the weekly routine to Saint Vicent. This sinus, after a special Sunday.

Xicons, when repeat?

La Serra de Bèrnia és una serralada que es troba a les comarques centrals del País Valencià, i fa de barrera natural separant les comarques de la Marina Alta i la Marina Baixa.

Als benissencs ens agrada molt Bèrnia, i es pot veure des pràcticament tot el terme, cosa que fa que sempre “estiga ahi“. Però és cert que la tenim un poc oblidada. Molta gent no ha anat mai a veure el Fort, el Forat o ni tan sols la Font!

Diumenge passat, la Regidoria de Normalització Lingüística va preparar una excursió, guiada pel professor d'Història, i coneixedor de la zona, Josep Antoni Santacreu. Tot i que era matí (l'autobús eixia a les 9) i que la nit del dissabte havíem apretat un poc (o un poc massa, eren festes de moros a Calp), vam anar cap allà tota la family: els pares, Belén, el meu cosinet Carlos i jo. També va vindre Àlvaro, i una vegada allí també vam veure a Anna Maria (que també havia estat amb nosaltres dissabte per la nit i, per tant, feia la mateixa cara de feta pols).

Amb l'excursió vam descobrir Verdiola, el nucli de població més proper a la muntanya, però desconegut per la majoria de la gent (el nucli més conegut és Pinos). Es tracta d'un carrer amb cases als dos costats, poblat pels segles XVII i XVIII, i que va romandre habitat fins a la segona meitat del segle XX. També vaig veure un arbre que crec que no havia vist mai (i que damunt sembla un arbust). A més, tampoc no sabia com s'escrivia: arbocer (conegut ací com a bocer, el “famós” madroño castellà). Estava ple de boços ben rojos. Josep Antoni ens va comentar que tenen un 0,2% d'alcohol.

Vam seguir el camí cap a la Pedrera de marbre que hi ha dalt la muntanya: una pedrera que va estar en producció durant un parell d'anys a la dècada dels setanta. Resulta increïble que pel camí que vam anar nosaltres baixaren camions plens de marbre! De camí cap allí, vam passar per dues microreserves de flora, amb algunes espècies a assenyalar: em vaig quedar amb el galer (roure valencià o roure de fulla petita), un roure que, a diferència de la carrasca, perd les fulles a l'hivern.

Una vegada a la Pedrera vam esmorzar, i després d'un xicotet descans, vam emprendre la marxa cap al Pas d'Omar, i el Racó d'Omar. Es tracta d'una zona que, tot i pertànyer al terme municipal de Benissa, es troba geogràficament a la Marina Baixa (està a la vessant sud de Bèrnia). El pas d'Omar és el pas de muntanya que dona accés a aquest racó, i és per on discorre la senda que seguien els habitants de Verdiola per anar fins al poblet (nom que donaven a Altea la Vella).

El camí de tornada va ser cap a la Font de Bèrnia, una font per la que brolla una aigua boníssima. I tenint en compte el cansament que portàvem, i que no ens quedava ni gota d'aigua, més bona encara.

Va ser un matí interessant, diferent a com acostume (acostumem) a passar el diumenge de matí (sol ser dormint), i en el qual vam conèixer un poc més el nostre poble. Sobra dir que la iniciativa va ser tot un èxit: erem al voltant de cent persones (si, 100!!!), moltes d'elles joves. Açò demostra que amb bones idees, es poden fer moltes coses des de les administracions públiques. Coses que no cal que costen millonades. I coses que, a més, fan poble. Perquè, com ens va dir Josep Antoni Santacreu,

No es pot estimar allò que no es coneix

Excursió a Bèrnia

La Sierra de Bèrnia es una serralada que se encuentra en las comarcas centrales del País Valenciano, y hace de barrera natural separando las comarcas de la Marina Alta y la Marina Baja.

A los benissencs nos gusta muy Bèrnia, y se puede ver des prácticamente todo el término, cosa que hace que siempre “esté ahi“. Pero es cierto que la tenemos un poco olvidada. Mucha gente no ha ido nunca a ver el Fort, el Agujero o ni siquiera la Fuente!

Domingo pasado, la Concejalía de Normalización Lingüística preparó una excursión, guiada por el profesor de Historia, y conocedor de la zona, Josep Antoni Santacreu. A pesar de que era mañana (el autobús salía a las 9) y que la noche del sábado habíamos apretat un poco (o un poco demasiado, eran fiestas de moros en Calp), fuimos ninguno allá toda la family : los padres, Belén, mi cosinet Carlos y yo. También vino Àlvaro, y una vez allí también vimos en Anna Maria (que también había estado con nosotros sábado por la noche y, por lo tanto, hacía la misma cara de hecha polvo).

Con la excursión descubrimos Verdiola, el núcleo de población más cercano a la montaña, pero desconocido por la mayoría de la gente (el núcleo más conocido es Pinos). Se trata de una calle con casas a los dos lados, poblado por los siglos XVII y XVIII, y que permaneció habitado hasta la segunda mitad del siglo XX. También vi un árbol que creo que no había visto nunca (y que encima parece un arbust). Además, tampoco sabía como se escribía: arbocer (conocido aquí como bocer, el “famoso” madroño castellano). Estaba pleno de boços bien rojos. Josep Antoni nos comentó que tienen un 0,2% de alcohol.

Seguimos el camino hacia la Cantera de mármol que hay arriba la montaña: una cantera que estuvo en producción durante un par de años a la década de los setenta. Resulta increíble que por el camino que fuimos nosotros bajaron camiones llenos de mármol! De camino cabe allí, pasamos por dos microreserves de flora, con algunas especies a señalar: me quedé con el galer (roble valenciano o roble de hoja pequeña), un roble que, a diferencia de la carrasca, pierde las hojas al invierno.

Una vez a la Cantera almorzamos, y después de un pequeño descanso, emprendimos la marcha hacia el Paso de Omar, y el Rincón de Omar. Se trata de una zona que, a pesar de pertenecer al término municipal de Benissa, se encuentra geogràficament a la Marina Baja (está a la vertiente sur de Bèrnia). El paso de Omar es el paso de montaña que mujer acceso a este rincón, y es por donde discurre la senda que seguían los habitantes de Verdiola para ir hasta el poblet (nombre que daban en Altea la Vieja).

El camino de retorno fue hacia la Fuente de Bèrnia, una fuente por la que brota una agua buenísima. Y teniendo en cuenta el cansancio que traíamos, y que no nos quedaba ni gota de agua, más buena todavía.

Fue una mañana interesante, diferente a cómo acostumbre (acostumbremos) a pasar el domingo de mañana (solo ser durmiendo), y en el cual conocimos un poco más nuestro pueblo. Sobra decir que la iniciativa fue todo un éxito: erem alrededor de cien personas (si, 100!!!), muchas de ellas jóvenes. Esto demuestra que con buenas ideas, se pueden hacer muchas cosas desde las administraciones públicas. Cosas que no hace falta que cuestan millonades. Y cosas que, además, hacen pueblo. Porque, como nos dijo Josep Antoni Santacreu,

No se puede estimar aquello que no se conoce

Excursión a Bèrnia

La Sèrra de Bèrnia es una sarrada que se tròba dins las comarcas centralas del País Valencian, e fa de barrièra naturala en separant las comarcas de la Marina Nauta e la Marina Bassa.

Als benissencs nos agrada fòrça Bèrnia, e se pòt veire dempuèi practicament tot lo tèrme, causa que fa que siá “totjorn ahi“. Mas vertat es que la avèm un pauc desbrembada. Fòrça gents son pas anadas jamai a veire lo Fòrt, lo Trauc o quitament pas la Font!

Dimenge passat, lo Burèu del conselhièr de Normalizacion Lingüistica preparèt una excursion, guidada pel professor d'Istòria, e coneixedor de la zòna, Josep Antoni Santacreu. Malgrat qu'èra matin (l'autobús sortiá a las 9) e que la nuèch del dissabte aviam apretat un pauc (o un pauc tròp, èran de fèstas d'arabes a Calp), anèrem cap ailà tota la family: los parents, Belén, lo mieu cosinet Carlos e ieu. Venguèt tanben Àlvaro, e un còp ailà tanben vegèrem a Anna Maria (qu'èra estat tanben amb nosautres dissabte per la nuèch e, doncas, fasiá la meteissa cara de faches povàses).

Amb l'excursion descobrèrem Verdiola, lo nuclèu de populacion mai prèpa dins la montanha, mas desconegut per la majoritat de las gents (lo nuclèu mai conegut es Pinos). S'agís d'una carrièra amb ostals als dos costats, poblat pels sègles XVII e XVIII, e que demorèt abitat fins a la segonda mitat del sègle XX. Vegèri tanben un arbre que cresi qu'aviá pas vist jamai (e que sembla dessús un arbust). De mai, tanpauc pas sabiá coma s'escriviá: arbocer (conegut aquí coma bocer, lo “famós” madroño castelhan). Èra plen de boços plan roges. Josep Antoni nos comentèt qu'an 0,2% d'alcoòl.

Seguiguèrem lo camin cap a la Peirièra de marbre que i a naut la montanha: una peirièra que foguèt en produccion pendent un parelh d'ans al decènni dels setanta. Resulta incresible que per lo camin qu'anèrem nosautres davalèron de camions plens de marbre! De camin cap ailà, passèrem per doas microreserves de flòra, amb qualques espècias a soslinhar: me demorèri amb lo galer (roure valencian o roure de fuèlha pichona), un roure que, a diferéncia de la carrasca, pèrd las fuèlhas a l'ivèrn.

Un còp a la Peirièra esdejoèrem, e après un xicotet repaus, emprenguèrem la marcha cap al Passatge d'Omar, e lo Canton d'Omar. S'agís d'una zòna que, malgrat aperténer al tèrme municipal de Benissa, se tròba geogràficament a la Marina Bassa (es a la en vessant sud de Bèrnia). Lo passatge d'Omar es lo passatge de montanha que femna accès a aquel canton, e es per ont discorre la senda que seguissián los abitants de Verdiola per anar fins al poblet (nom que donavan a Altea la Vièlha).

Lo camin de retorn foguèt cap a la Font de Bèrnia, una font per la que canèra una aiga boníssima. E en prenent en compte la cansadera que portàvem, e que nos demorava pas ni gota d'aiga, mai bona encara.

Foguèt un matin interessant, desparièr a cossí acostumatz (acostumem) a passar lo dimenge de matin (sòl èsser en dormint), e que coneguèrem un pauc mai lo nòstre pòble. Sobra dire que l'iniciativa foguèt tot un succès: erem a l'entorn de cent personas (se, 100!!!), Fòrça d'elas joves. Aquò demòstra qu'amb bonas idèas, se pòdon far fòrça causas dempuèi las administracions publicas. Causas que cal pas que còstan millonades. E de causas que, de mai, fan pòble. Perque, coma nos diguèt Josep Antoni Santacreu,

Se pòt pas aimar aquò que se coneis pas

Excursion a Bèrnia

The Saw of Bèrnia is a serralada that finds to the comarques central of the Valencian Country, and does of natural barrier separating the comarques of the Marine High and the Marine Low.

To the benissencs likes us a lot Bèrnia, and can see des practically all the term, thing that does that always “was ahi“. But is true that have it a little forgotten. A lot of people has not gone never to see the Fort, the Hole or not even the Source!

Past Sunday, the Regidoria of Linguistic Normalization prepared an excursion, guided by the teacher of History, and connoisseur of the zone, Josep Antoni Santacreu. Although it was morning (the bus eixia to the 9) and that the night of the Saturday had apretat a little (or a little mass, were parties of Moors to Calp), went any there all the family: the parents, Belén, my cosinet Carlos and I. Also came Àlvaro, and once over there also saw to Anna Maria (that also had been with us Saturday for the night and, therefore, did the same expensive of done dust).

With the excursion discovered Verdiola, the core of population more next to the mountain, but unknown for most of the people (the most known core is Pinos). It treats of a street with houses to the two sides, populated by the centuries XVII and XVIII, and that remained habitat until the second half of the century XX. Also saw a tree that believe that it had not seen never (and that on seems a bush). Besides, neither did not know how wrote : arbocer (known here as a bocer, the “famous” madroño Spaniard). It was full of boços very red. Josep Antoni commented us that they have a 0,2% of alcohol.

We followed the path to the Quarry of marble that there is above the mountain: a quarry that was in production during a pair of years to the decade of the seventy. It results incredible that along the way that went we went down full trucks of marble! Of path any over there, went through two microreserves of flora, with some species to signal: I met me the galer (Valencian oak or oak of small leaf), an oak that, to difference of the carrasca, loses the leaves in the winter.

Once to the Quarry go breakfast, and after a xicotet rest, undertook the march to the Step of Omar, and the Racó of Omar. It treats of a zone that, all and belong to the municipal term of Benissa, finds geographically to the Marine Low (are to the south slope of Bèrnia). The step of Omar is the step of mountain than woman access to this racó, and is for where discorre the senda that followed the inhabitants of Verdiola to go until the poblet (name that gave to Altea the Old).

The path of return was to the Source of Bèrnia, a source for what brolla a water boníssima. And taking into account the cansament that brought, and that it did not remain us neither drop of water, better still.

It was an interesting morning, different to how accustom (accustom) to happen the Sunday of morning (alone be sleeping), and in which knew a little more our village. Sobra Say that the initiative was all a success: erem around one hundred people (if, 100!!!), many of them youngsters. Açò Shows that with good ideas, can do many things since the public administrations. Things that does not be necessary that they cost millonades. And things that, besides, do village. Because, how said us Josep Antoni Santacreu,

It can not love that that does not know

Excursion to Bèrnia

Últimament, la part de la blogosfera que acostume a seguir ha canviat significativament.

Després de reduir moooolt els fils que tenia al Reader, i ara de fer la neteja 2.1 de què vaig parlar en eixa entrada, se m'ha quedat en només una cinquantena de blogs. I segur que encara en llevaré alguns més

Defuncions…

Però no només quins blogs seguisc han canviat, sinó que també han canviat alguns d'ells per dins. Un dels blogs que més m'agradava, “No hi havia a València”, s'acabava amb l'anunci del seu autor, Felip (orxater), un jove benissenc.

Un altre que també està off és el de la Mirada Crítica. Després del seu tercer aniversari, no ha tornat a escriure res més.

Resurreccions…

Per contra, resurreccions també n'han hagut. A destacar les dels companys de Softcatalà Gil i Sílvia, que últimament tenen moltes ganes d'escriure.

Naixements…

Enrique Benimeli, company al doctorat, ha començat un nou projecte de blog. Encara és molt recent, però segur que ens mostra coses interessants. Per cert, Enrique ha començat també un projecte interessat basat en les dades lingüístiques d'Apertium: TinyLex. TinyLex és un programa en J2ME que permet consultar diccionaris bilingües al mòbil. Mola!

Borrellons…

Finalment, un dels blogs que més il·lusió m'ha fet que es començaren, el de la meua germana. Amb el suggerent nom de Els borrellons del melic, ens apropa un punt de vista molt especial, el seu Es tracta d'un blog personal, donant importància al terme personal: coses del dia a dia, família, amics… però també política, religió i altres coses són les que de segur ens parla. Belén, sort i a escriure.

Per cert, el tema del blog, que encara no està acabat, l'he fet a partir del Garden Theme i una modificació del mateix, [des]enfocada.

Últimamente, la parte de la blogosfera que acostumbro a seguir ha cambiado significativament.

Después de reducir moooolt los hilos que tenía al Reader, y ahora de hacer la limpieza 2.1 de que hablé en esa entrada, se me ha quedado en sólo una quincuagésima de blogs. Y seguro que todavía quitaré algunos más

Defunciones…

Pero no sólo qué blogs sigo han cambiado, sino que también han cambiado algunos de ellos por dentro. Uno de los blogs que más me gustaba, “No había a Valencia”, se acababa con el anuncio de su autor, Felip (orxater), un joven benissenc.

Otro que también está off es el de la Mirada Crítica. Después de su tercer aniversario, no ha vuelto a escribir nada más.

Resurrecciones…

Por contra, resurrecciones también han habido. A destacar las de los compañeros de Softcatalà Gil y Sílvia , que últimamente tienen muchas ganas de escribir.

Nacimientos…

Enrique Benimeli, compañero al doctorado, ha empezado un nuevo proyecto de blog. Todavía es muy reciente, pero seguro que nos muestra cosas interesantes. Por cierto, Enrique ha empezado también un proyecto interesado basado en los datos lingüísticos de Apertium: TinyLex. TinyLex es un programa en J2ME que permite consultar diccionarios bilingües al móvil. Mola!

Borrellons…

Finalmente, uno de los blogs que más ilusión me ha hecho que se empezaron, el de mi hermana. Con el suggerent nombre de Los borrellons del melic, nos acerca un punto de vista muy especial, el suyo Se trata de un blog personal, dando importancia al término personal: cosas del día a día, familia, amigos… pero también política, religión y otras cosas son las que de seguro nos habla. Belén, suerte y a escribir.

Por cierto, el tema del blog, que todavía no está acabado, lo he hecho a partir del Garden Theme y una modificación del mismo, [des]enfocada.

Ultimament, la part de la blogosfera qu'acostumi a seguir a cambiat significativament.

Après redusir moooolt los fils qu'aviá al Reader, e ara de far la neteja 2.1 de qué parlèri en aquela intrada, se me es demorat en solament una cinquantena de blogs. E segur que ne levarai encara qualques mai

Defuncions…

Mas non solament quines blogs seguissi an cambiat, mas qu'an cambiat tanben qualqu'uns d'eles contra dins. Un dels blogs que m'agradava mai, “I aviá pas a Valéncia”, s'acabava amb l'anóncia de lo sieu autor, Felip (orxater), un jove benissenc.

Un autre qu'es tanben off es lo de l'Agach Critic. Après lo sieu tresen anniversari, a pas tornat escriure res mai.

Resurreccions…

Per contra, resurreccions n'an agut tanben. A destacar las dels companhs de Softcatalà Gil e Sílvia, qu'an ultimament fòrça desir d'escriure.

Naissenças…

Enrique Benimeli, companh al doctorat, a començat un nòu projècte de blog. Es encara fòrça recent, mas segur que nos mòstra de causas interessantas. Per cèrt, Enrique a començat tanben un projècte interessat basat en las donadas lingüisticas de Apertium: TinyLex. TinyLex Es un programa en J2ME que permet consultar de diccionaris bilingües al mobil. Esmòla!

Borrellons…

Fin finala, un dels blogs que mai illusion m'a fach que se comencèron, lo de la miá sòr. Amb lo suggerent nom dels borrellons del melic, nos sarra un punt d'enguarda fòrça especial, lo sieu S'agís d'un blog personal, en donant importància al tèrme personal: de causas del jorn a jorn, familha, amics… mas tanben politica, religion e autras causas son las que de nos parla segur. Belén, astre e a escriure.

Per cèrt, lo tèma del blog, qu'es pas encara acabat, l'ai facha a comptar del Garden Theme e una modificacion del meteis, [dempuèi]enfocada.

Lately, the part of the blogosfera that accustom to follow has changed significantly.

After reducing moooolt the threads that had to the Reader, and now to do the cleaning 2.1 of which spoke in axis entry, has remained me in only a cinquantena of blogs. And certain that still in llevaré some more

Demises…

But no only which blogs follow have changed, but that also have changed some of them inwardly. One of the blogs that more liked me, “there was not to Valency”, finished with the announcement of his author, Felip (orxater), a youngster benissenc.

Another that also is off is the one of the Critical Look. After his third anniversary, has not gone back to write nothing more.

Resurreccions…

Conversely, resurreccions also have had . To highlight the ones of the partners of Softcatalà Gil and Sílvia, that lately have many ganes to write.

Births…

Enrique Benimeli, partner to the doctorate, has begun a nine project of blog. Still is very recent, but certain that shows us interesting things. By the way, Enrique has begun also a project interested based in the linguistic data of Apertium: TinyLex. TinyLex Is a program in J2ME that allow to consult bilingual dictionaries to the mobile. Mola!

Borrellons…

Finally, one of the blogs how more illusion has done me that they began , the one of my sister. With the suggerent name of The borrellons of the navel, us apropa a very special point of view, his treats of a blog personal, giving importance to the personal term: things of the day in day out, family, fellow… but also political, religion and other things are those that for certain speaks us. Belén, luck and to write.

By the way, the subject of the blog, that still is not finish, have done him from the Garden Theme and a modification of the same, [des]focused.