Ja han arribat. No fa falta dir molt més.

Enguany va per a tu, Issaies.

Que la crisi no està afectant igual a tots és evident. Les classes més desafavorides pateixen les conseqüències d’una crisi, financera primer i de model econòmic i estructural després, generada per altres.

Així, la crisi financera va ser per culpa del risc excessiu a què es van sotmetre les grans corporacions financeres, donant préstecs a un fum de gent que sabien que no els podia tornar, posant en perill l’estabilitat de tot el sistema financer, fins que els Estats i els bancs centrals van haver d’intervindre i rescatar algunes entitats i endeutar-se per salvar-los. Al mateix temps, a l’estat espanyol la bombolla immobiliària va esclatar, enviant a l’atur a un grapat de gent, mentre les grans (i no tan grans) constructores s’havien fet d’or en els últims anys guanyat autèntiques barbaritats per les cases que feien – des de Poceros i Fadeses, fins als constructors del terreno.

I ara (bé, des de ja fa mesos) toca pagar les conseqüències. Després d’un primer intent de reactivar l’economia amb el “Plan E” de Zapatero (construir poliesportius, renovar voreres,… això és canviar el model productiu???) o el “Plan Confianza” de Camps (del que millor no parlarem) ara és l’hora de retalls en despesa pública.

S’han anunciat retalls en inversions estatals, autonòmiques i locals, en sous de funcionaris (que s’afegeixen a la enorme pèrdua de poder adquisitiu dels últims anys), en ajudes a la investigació o a la promoció del valencià (que no destacava precisament per ser excessiva), en l’assignació pressupostaria per a les bandes i a les escoles de música, i un llarguíssim etcétera.

Però com he dit abans, açò no ens afecta a tots. Estem farts de veure a la tele en programes com “¿Quién vive ahí?” o “Mujeres ricas” de laSexta, “Callejeros” de Cuatro o “Comando Actualidad” de la 1 a gent que no s’avergoneix de dir que té cases de milions d’euros, que es gasta milers i milers d’euros en botelles de xampany per a tirar-se’l per damunt o menjant angules, comprant-se peces de roba de luxe o semblants. I, evidentment, també molesta veure el que els costa als polítics aplicar-se a ells mateixa allò que decreten per als seus subordinats (rebaixes de sou, etc), o despeses més que dubtoses per l’actual situació.

Però arriba un moment en lliges una xicoteta notícia, que resulta insignificant en quant al valor de la despesa, però que fa que rebentes. Un moment en que creus que açò se’n passa, i que s’hauria de fer alguna cosa al respecte. Un moment en el que creus que no hi ha dret.

I es que l’Ajuntament de Valencià ha demanat pressupostos per a pagar-los a la Fallera Major i a la seva Cort d’Honor un creuer per la Mediterrània, amb un pressupost de 32.000€ + IVA. Van a gastar-se més de 6 milions de les antigues pessetes en pagar-los un viatge a les falleres, mentre retallen tot tipus d’inversions!!!

Vacances pagades amb diners públics? Realment lamentable.

Lost

Moltíssim s’ha escrit per la blogosfera sobre Lost, una sèrie que no ha deixat indiferent a ningú. No vaig a fer una anàlisi profunda de la sèrie, ja n’hi ha moltes escampades per la xarxa. Però si que volia comentar algunes cosetes.

Vaig començar a veure la sèrie fa relativament poc, per Nadal. I em vaig “beure” les dues primeres temporades sense parar-me gens. Després, ja he anat més fent parons i tornant a enganxar-me, però de manera prou constant. Això, evidentment, gràcies a la xarxa. Si d’alguna cosa pot presumir Lost és l’expectació que ha creat en Internet, amb una gran quantitat d’aficionats que han anat creant imatges, fons d’escriptori, recopilacions d’escenes, milers d’anàlisi als blogs, projectes de subtítols, etc.

Primera imatge de la sèrie: Jack obri els ulls

En primer lloc, donar-li una nota “global” a la sèrie. Sincerament, crec que és de les millors sèries que he vist mai, junt amb Porca Misèria i Friends , tres gèneres totalment distints, a priori. I dic a priori perquè Lost ha acabat pareixent-se molt més a Porca Misèria del que pensava.

Al final, la sèrie tractava de persones, i res més. Persones que se sentien soles, perdudes. La illa, el monstre, els óssos polars, les estacions de Dharma, els viatges en el temps, els Altres, la Roca Negra, Jacob, l’electromagnetisme, el temple, la física quàntica, el backgammon, les bombes nuclears,… tot això no eren res més que accessoris. Tot era un mitjà per contar-nos la vida d’uns personatges que, com es diu en algun moment de la sèrie, van ser triats perquè estaven sols.

He de confessar que la meva primera sensació després de veure el capítol ahir va ser prou negativa. No entenia com havien pogut restringir la sèria a un aspecte quasi religiós, moral. Però vaig llegir una entrada al blog Piloto Automático, anomenada ¿Qué ha pasado en Lost?, i he de confessar que la perspectiva que tenia de tota la sèrie va canviar. De ser una sèrie de ciència-ficció, amb molts misteris, ha acabat parlant de sentiments, d’angoixes, de desitjos, d’amor, d’amistat, de solidaritat, de sacrifici.

I com per a deixar clar que és el final, l’última escena és pràcticament igual que la primera, però remarcant que és el final: Jack camina per la selva, passa pel costat d’una sabata penjada d’una canya, sabata que ja estava allí 3 anys abans, quan l’avió del vol Oceanic 815 es va estavellar contra l’illa; i l’última imatge de la sèrie és exactament la inversa a la primera: Jack, el personatge amb més pes al llarg de les 6 temporades, tanca els ulls i mor, això si, en pau.

Última escena de Lost: Jack tanca els ulls

I, com en tota sèrie o pel·lícula, la música és important. i en Lost no ho és menys. Així que, per acabar, una xicoteta mostra de la música que ens ha fet emocionar-nos durant 6 temporades.

Lost

Softvalencià

Avuí ha vist la llum Softvalencià. Per tal explicar de què es tracta d’una manera ràpida i senzilla, podríem dir que es tracta d’una campanya (acompanyada d’un lloc web) per potenciar l’ús de la llengua en l’àmbit de les noves tecnologies al País Valencià.

La iniciativa naix d’un grup de membres valencians de Softcatalà (entre els que destaquen, per la tasca que han fet, sense oblidar a tots els altres, Pau Iranzo i Robert Escolano) i la col·laboració d’Escola Valenciana, per tal de resoldre el greu dèficit que existeix en l’ús del valencià a l’ordinador: són molt pocs els ordinadors que, ací al País Valencià, estan configurats en valencià (com a exemple, no arriba a l’1,5% de visites a Infobenissa des d’un Windows+InternetExplorer amb el navegador configurat en valencià).

Tot i que el percentatge augmenta quan comencem a utilitzar programari lliure (32% en el cas de Windows-Firefox, o percentatges majors en el cas de Linux), cal una tasca important de promoció per arribar a nivells que, almenys, no facen vergonya. I aquesta tasca s’ha de fer, sense complexos, enfocada per als valencians.

Quan dic sense complexos vull dir sense renunciar als avantatges que tenim per tindre una llengua mitjanament potent (encara que minoritzada) amb 10 milions de parlants potencials, coneguda a la majoria dels llocs com a català, però sense renunciar tampoc a les particularitats que els valencians li aportem (entre elles, el nom que li solem donar a la criatura: valencià).

La pàgina web inclou diverses coses, entre les que es troben tutorials per tal d’ajudar-nos a configurar el nostre equip i un recull de programari en valencià (disponible també al Rebost de Softcatalà, com el navegador Firefox, el gestor de correu Thunderbird, els pedaços per al Windows i l’Office, etc).

Però personalment destacaria les eines lingüístiques que contempla: corrector i traductor (com els existents a Softcatalà) però amb suport per a les versions valencianes: doble accentuació i lèxic autòcton al corrector, i la generació de formes valencianes per al parell castellà ↔ valencià del traductor. Aquesta instal·lació del traductor servirà, a més, com a plataforma per a provar Apertium de cara a implantar-lo de manera definitiva a Softcatalà. Una vegada estabilitzat el sistema, vull veure si aprofite i el pose també a Infobenissa, per tal d’oferir un nou servei útil per a la gent del poble.

En definitiva, del que es tracta és d’augmentar l’ús de la nostra llengua en les noves tecnologies. Espere que tinguem èxit amb la iniciativa!

Moltes, moltíssimes vegades he estat en un profund desacord amb Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ex-president de la Junta d’Extremadura, per moltes declaracions que ha fet contra els nacionalismes diferents al seu (possiblement, junt amb José Bono, siguen els dos més nacionalistes [espanyols] del PSOE).

Però l’altre dia vaig llegir un article al País sobre la SGAE que no té cap desperdici. Crec que per primera vegada puc dir que estic parcialment d’acord amb Rodríguez Ibarra. I més els valdria als que manen ara, i que no paren de fer barbaritats amb les reformes a lleis per qüestions de propietat intel·lectual, que almenys escoltaren el que diu l’home aquest en l’article.

A continuació, un extracte de l’article en qüestió:

El que escric ara ho estic fent des d’un banc d’un parc que ha sigut dissenyat per un arquitecte. Els que es dediquen a l’exercici de l’arquitectura també tenen reconeguda la propietat intel·lectual. Enfront d’on estic assegut, mire i observe una escultura, propietat intel·lectual d’un escultor que la va vendre l’Ajuntament de la ciutat on visc. Escrivint al parc i mirant l’escultura me n’he recordat de les coses que van dir alguns creadors, fa unes setmanes, a les portes del Ministeri de Cultura del Govern d’Espanya i he pensat que, seguint els seus raonaments sobre els drets d’autor i la propietat intel·lectual, algú hauria de vindre a cobrar-me uns euros per estar gaudint de l’espai que un arquitecte va crear i per mirar l’escultura que un escultor va idear i modelar. No diré quantes vegades he mirat l’escultura, no siga cas que la SGAE em denuncie per haver mirat més vegades de les que podría ser entés i interpretat com un acte de pirateria visual. Per què els arquitectes i els escultors no cobren els seus drets d’autor quan utilitzem o mirem els espais i les escultures que han creat i sí que s’ha de pagar per utilitzar o mirar les cançons o les pel·lícules realitzades per un altre tipus de creadors?

Llegiu l’article complet.

2009 està acabant-se, i el Nadal arribant, i enguany encara no havia penjat la felicitació. També tenia ganes de canviar-ne un poc l’estil, així que…

Prou de temps després d’haver intentat començar, molt més tard del que esperava, i quasi un any exacte des que vaig començar el meu contracte en el project Sistemes de Codi Obert per a Biblioteques Digitals: Eines Lingüístiques i Educatives, per fi he acabat (amb èxit) el DEA.

D’una cosa totalment diferent a la que pensava que anava a treballar quan vaig començar a estudiar el doctorat (no té res a veure amb la traducció automàtica), el passat dimecres 2 de desembre de 2009, vaig fer la presentació del meu treball de suficiència investigadora Models estadístics per a vocabularis.

En aquest treball he intentat, mitjançant noves propostes i variants a mètodes existents, aconseguir una manera de determinar, amb fiabilitat, la probabilitat de què una paraula siga d’una llengua determinada. Parlant d’una manera més senzilla, diem que una paraula “ens sona” a anglesa, francesa o valenciana per determinades característiques.  Un exemple clar és el de la marca de gelats Häagen Dazs, que es va fer per a que als clients americans els semblara escandinau/germànic, però que realment no significa absolutament res.

Aquesta associació entre un paraula i la llengua a la que pertany som capaços de fer-la de manera intuïtiva, analitzant característiques de les paraules sense adonar-nos-en. Algunes de les característiques poden ser

• Les lletres que composen les paraules
  • Alfabets diferents: Si té caràcters àrabs/xinesos/hindús direm que la paraula és arab/xinesa/hindú
  • Caràcters “pròpis”: amb ‘ç‘, ‘ñ‘ o ‘õ‘ les paraules ens semblen més valencianes, castellanes o portugueses, respectivament, que angleses.
• Seqüències de lletres característiques
  • Plurals: en llengües romàniques del bloc occidental (francés, portugués, castellà, català, occità) a més d’altres llengües com l’anglés, els plurals es fan afegint una ‘-s‘, mentre que en llengües romàniques del bloc oriental (italià, romanés o la llengua ja extinta dàlmata).
  • Dígrafs: parelles de caràcters que representen un únic so, una única “lletra” parlada (fonema). Exemples són “-ix-” català o “-sh-” anglés, o “-ch-” castellà i “-tx-” català, etc.
  • Terminacions verbals: les conjugacions dels verbs també indiquen, i molt, a quina llengua podria pertànyer una paraula; així, per exemple, “-ava” és típica del català, “-aba” del castellà, i “-ing” de l’anglés.
  • Altres seqüències frequents: sense necessitat de saber de què es tracta, a nosaltres la terminació “-ght” ens sembla molt anglesa, o la “-eau” molt francesa.
• Llargària de les paraules:
  • Algunes llengües tenen, de manera habitual, paraules més llargues (com l’alemany o el basc) que el altres (com el català o l’anglés), sobre tot degut a que són llengües aglutinatives.

El que he intentat jo és trobar una bona manera per detectar totes aquestes característiques de manera automàtica, de manera que el sistema siga capaç de decidir amb una certa fiabilitat si una paraula s’adequa a una determinada llengua o no. Existien ja diversos mètodes que feien això (basats en n-grames i en models de Markov d’ordre variable, la majoria), i el meu treball ha consistit en proposar dues noves formes de construir models i comparar-los amb els mètodes existents.

He aconseguit millores de predicció amb els models de Markov dinàmics i amb els models ocults de Markov dinàmics (una nova forma d’inicialitzar els clàssics models de Markov) respecte als models de n-grames i a arbres probabilístics de sufixos, encara que a un cost espacial prou gran (els meus models gasten molta més memòria).

I he aprovat el treball

He de donar les gràcies a molta gent, ja que sense la seva ajuda directa no haguera pogut fer el treball. En primer lloc a Rafa Carrasco, el meu director, ja que les seves idees i propostes són part fonamental del treball. També a Juan Antonio, jefe del grup d’investigació (i membre del tribunal) pels ànims que em va donar des de primera hora per a fer el treball. I també a Felipe, que en les últimes setmanes em va ajudar moltíssim, sobre tot a l’hora de preparar la meva presentació: és gràcies a ell que vaig fer una presentació de la qual vaig eixir molt content. A Miquel, Víctor i Héctor, companys de curro i esmorzar, també els he d’agrair el suport, consells i l’ajuda oferida en tot moment.

Fa mes i mig que no escric res al blog, i no serà perquè no hagen passat coses…

En aquest últim mes i mig he estat a tope amb tot el treball de la tesina, preparant una presentació per a la gent del grup d’Investigació i així poder rebre una mica del seu feedback de cara a la presentació de primers de desembre. Ara toca posar-se més encara les piles (si és que pot ser) per a poder tindre la memòria acabada a mitjans de novembre, ja que la data límit d’entrega és el dia 20.

Però no tot ha sigut treballar!

Viaducte de Millau - Foto de Simon Cole

Durant el pont d’octubre vaig estar fent-li la visita a la meua germana i a Traca, amb uns quants amics, i vam passar uns dies molt entretinguts a Néris-les-Bains. Durant el viatge, de més de 14 hores, vam veure el viaducte de Millau, una passada de pont. França em va agradar, hi ha paisatges molt bonics, sense la destrossa urbanística a la que, malauradament, ja estic acostumat, i el francés em va resultar més fàcil del que em pensava, però… no tenen burret! Menys mal que nosaltres en portàvem

Després de quatre dies, vam arribar a una conclusió: si visquerem a França, mai celebraríem l’aniversari. Quina manera de passar-se’n amb tu!

També, amb la Morralla, hem anat a tocar amb la Falla del Sud de Picassent, durant l’acte de presentació de les Falleres. Tot i que teníem algunes baixes (Quique, Belén, Mario), la cosa va anar prou bé. Ara a preparar-se, que a falles la cosa serà més dura

Aquest últim cap de setmana ha sigut el torn de Calp, amb la Banda. L’Ambaixador Cristià i Aragonesos99 (quan de temps sense tocar-la!), i Jamalajam i el Kàbila. Però lo bo va vindre després. Després de pujar a descarregar timbals i bombo, vam sopar tots al Campanari. I crec que feia temps que no em reia tant. Teníem una parelleta sopant a la taula del costat, i se’n van anar ben pronte. Si esperàven un sopar romàntic, es van equivocar de dia i lloc. I quan vam acabar de sopar, fins a les tantes escoltant als de l’Espardenya, que encara que ens sapiguem el seu repertori de memòria, seguixen sent els millors.

Ara m’espera un més amb molta feina de la tesina, amb Sta. Cecília i mig any de moros, però ho traurem tot avant

Blog Day 2009

Avui, últim dia d’agost, és també el BlogDay, o Dia dels Blogs. Aço no és ni més ni menys que una excusa per escriure una entrada al blog, recomanant 5 blogs que els meus lectors possiblement no coneguen.

De passada, he tornat a fer una neteja de subscripcions al meu compte de Reader: havia arribat (de nou) a 70 fils, i ara ho he tornat a deixar en 45 (dels quals la majoria escriuen molt de tant en tant).

A l’última entrada on parlava d’alguns dels blogs que acostume a llegir (ja fa més d’un any) parlava del naixement del blog de la meua germana: Els borrellons del melic. Doncs aquest és el primer blog que recomane, ja que és (segons el meu parer) de lo milloret de la blogosfera mundial

El segon blog que pose és el de Jose A. Pérez, guionista i columnista de Público: Mi Mesa Cojea. Es tracta d’un blog en clau d’humor (encara que moltes vegades és un humor mooooolt negre).

El tercer és Palote Crew! m. Tot i que va començar com a un blog col·lectiu, David (aka cpxondo, aka cucurrú) s’ha apoderat d’ell. Podriem definir el blog com a caòtic, i poques coses més podriem dir

També volia posar el de Joan Puigcerver, El vol de l’home ocell. Com a bon blog personal, parla un poc de tot: frikades, reflexions politico-socials, festes, estudis,…

I, ja per a acabar, el del meu cunyao: Les argilagues també floreixen. Àlvaro parla de petits tresors que es troben per la nostra comarca, amb fotografies i documentació de cada un dels llocs de què parla. imprescindible per no perdre’s les coses que cal visitar a casa nostra.

Després d’haver escrit els 5, m’he adonat que 4 d’ells són blogs de la blogosfera comarcal. I és que Internet, a més de servir per a posar en contacte a gent que es troba molt lluny de nosaltres, és també cada vegada més un mitja de cohesió social i territorial, com estan demostrant les xarxes socials tipus Fèisbuc.

Per cert, ara que s’ha acabat l’estiu, a a veure si recupere el ritme de publicació al blog

Ja fa mooooolt de temps que Joanba i jo anunciem una renovació total a Infobenissa. A l’entrevista que ens van fer al Levante allà pel 2006, quan “la idea“  complia 5 anys, i Infobenissa en sí 3, ja ho donàvem per fet. I des d’aleshores ha plogut molt. Però ara ja podem dir, per fi, que la renovació està en marxa.

Al principi volíem fer un canvi total de la web, i arrancar la versió 2 amb moltíssimes novetats, característiques trencadores, molt 2.0 tot. Però ara, més realistes, hem optat per fer el canvi més gros, la part visual, i poc a poc anar incorporant les novetats. Perquè aquesta serà l’única manera en que l’esperada Infobenissa 2.0 arribe.

El disseny base ja està fet, i ara ja estem adaptant-lo i programant les funcionalitats (notícies, la cambra, calendari…) que volem.

A tots aquells que insistentment ens heu preguntat com anava la nova versió, o per a quan (bàsicament, Òscar ), dir-vos que li falta ben poc. No sé si atrevir-me a donar dates, però quasi asseguraria que abans de l’aniversari  (el 9 d’octubre) estarà tot llest. La meua idea és tindre-ho tot a punt a principis de setembre, i durant uns quants dies anar fent proves i acabant de polir detalls que no ens agraden.

I ara és quan vos demane ajuda: quines coses noves afegiríeu a Infobenissa? Nosaltres en tenim ja algunes planificades (algunes de les quals ja programades i tot), però els suggeriments mai sobren.

PD: No proposeu el fòrum, que prou maldecaps ens ha portat ja, jejeje.