És increïble la passivitat que es mostra davant les faltes d’ortografia quan s’escriu en valencià. En castellà també passa, i molt, que la gent (sobre tot la gent més jove) fa moltes faltes d’ortografia. Jo en faig (més de les que m’agradaria), però intente anar en compte, i fer-ne el mínim possible.

L’excusa de  que són missatges des de mòbils, o textos enviats per Internet (missatgeria instantània, fòrums, xats,…) mai m’han convençut, per dos motius: el primer és que el mitjà pel qual es transmeten els missatges no condicionen (normalment) la manera d’escriure, i l’altre perquè crec que és fals (en general) que malament s’escriu més ràpid.

És cert que en algunes ocasions si que existeixen limitacions tecnològiques que no ajuden a escriure correctament, si no ho dificulten directament: el pèssim ús dels caràcters no-ASCII (lletres accents, símbols, etc) en alguns dispositius com telèfons mòbils és un exemple. Això, però, no ho veig excusa per a escriure kasa en lloc de casa.

En el tema de la velocitat, també hi ha algunes excepcions. És veritat que l’ús d’abreviacions pot agilitzar l’escriptura (q en lloc de que, x en lloc de per,…), però de nou no hi ha cap millora en escriure només amb k, carregant-nos d’una tacada la q i la c, o tot amb s, fent el mateix amb la c i la ç.

Però si parlem de mitjans tradicionals, el castellà és molt més respectat que el valencià. Periòdics, llibres,… són molt més tolerants a les faltes en valencià que en castellà. I això no fa més que desprestigiar la nostra llengua, perquè fa entendre que no passa res si s’escriu malament, “total, si fins i tot als llibres hi ha faltes”.

Feia temps que volia llegir els llibres del Harry Potter. Sé que se’ls considera literatura infantil o juvenil, però m’apetia passar una temporadeta llegint llibres de lectura ràpida, amb trames no massa complexes, i entretinguts. I donat que s’acaba d’estrenar la sisena película de la saga, crec que és un bon moment.

Ahir vaig començar a llegir el primer, i em vaig espantar. Possiblement siga a causa del meu desconeixent de la llengua (no sóc ni molt menys un expert en la matèria), però crec que tractant-se de llibres amb un públic infantil/juvenil s’hauria de cuidar una mica més i utilitzar l’estàndard de la llengua tant com siga possible, i no posar a la força “col·loquialismes” escrits tal i com sonen. Des del meu punt de vista, no fer-ho afebleix la llengua (sobretot pel País Valencià, on la llengua es troba en una situació molt més delicada que a Catalunya).

Coses com “re de re” en lloc de “res de res”, “prò” en lloc de “però”, “llavòrens” en lloc de “llavors”, “és per ‘xò”, en lloc de “és per això”, “te vas fer” en lloc de “et vas fer”… i tot això en un mateix paràgraf (pag. 58 de la 7a edició de Harry Potter i la Pedra Filosofal, d’Empúries) no em van agradar gens. I sent la 7a edició del llibre, no crec que siguen errades d’impremta, sinó modificacions conscients (de la traductora o dels editors) de la llengua estàndard.

PD: Respecte al llibre en si, quan l’haja acabat, ja escriuré la ressenya corresponent

PD2: Si algú veu alguna falta en el tostó que acabe d’escriure, que m’avise

L'illa de l'holandès

L’illa de l’holandès és l’últim llibre que he llegit de Ferran Torrent. Ja feia temps que me’l van deixar, i també feia temps que volia tornar-lo, però no sense haver-lo llegit abans.

Així que diumenge passat el vaig agafar per a començar-lo mentre me’n venia cap a Alacant: com que venia amb la UBESA,  tenia temps de sobra. Però al final vaig abandonar la idea, i vaig optar per fer una becadeta mentre escoltava la radio. Així que l’inici de la lectura es va posposar a dilluns per la nit. I dimarts per la vesprada ja me l’havia acabat.

El primer que m’ha semblat és que es tracta d’una novel·la un poc light, per dir-ho d’alguna forma. Sense ser un crític literari de primera (ni de segona…no jugaria ni en Regional Preferent ), crec que se li haguera pogut traure més suc a la història, esplaiant-se i donant més detalls en algunes parts.

Siga com siga, i una vegada dits els contres, m’agrada molt la manera de narrar que té l’escriptor. Els personatges estan molt ben aconseguits, i la història és molt versemblant. Eixa és, possiblement, la característica que més m’agrade de Ferran Torrent: la versemblança i la proximitat de les seues històries. Tot i parlar d’una illa imaginària, tot el que passa als protagonistes hauria pogut passar perfectament si eixa illa, situada a poca distància de la ciutat de València (crec que no diu el nom de la ciutat en cap moment, però té tota la pinta de ser València).

El personatge de Salgado, el Guàrdia Civil, és un dels que més m’agrada, junt amb el Doctor Ferrús i Lluís Dalmau. Salgado és una d’eixes persones que, sense saber massa coses, són molt bones persones. A més, no li sap mal preguntar tot allò que desconeix. I els seus companys d’aventures no dubten en posar-lo al dia, en explicar-li el significat d’algunes paraules o de donar-li certs consells per ajudar-lo en el seu dia a dia.

La veritat és que la història se n’ha eixit un poc de les últimes novel·les que havia llegit de Ferran Torrent (no hi ha massa polítics/alts càrrecs corruptes, i molt poques putes i drogues), però encara que siga a xicotetes dosis, aquestos tres ingredients apareixen.

Com a resum: una bona història, ben contada, però una miqueta light. Un 7 sobre 10.

M’agradaria veure la pel·lícula (de les basades en llibres de Ferran Torrent només he vist la de Gràcies per la propina, i està molt bé).

PD: He actualitzat ja la llista de llibres de Ferran Torrent amb aquest i dos llibres més que em van portar els Reis Mags: Societat Limitada i Espècies protegides (en realitat em van portar dos exemplars més de Només socis, això és el que passa si Melcior i Gaspar no parlen entre ells ).

Ja feia temps que tenia pendent aquesta entrada i dic: perquè no escriure-la ara?

El passat 21 d’abril vaig escriure l’entrada Només socis, on entre altres coses mostrava un llistat de tots els llibres de Ferran Torrent, marcant els llibres segons si els havia llegit, els tenia o no sabia res d’ells.

Després de Sant Jordi, la llista va canviar un poc: Maria Luisa em va regalar el de Només Socis i els meus pares el de La vida en l’abisme. També, buscant per l’estanteria de ma casa, em vaig adonar que no trobava Un negre amb un saxo, que estic segur que el tenia, i al mateix temps vaig trobar el de Gràcies per la propina, que pensava que havia llegit però no tenia. De manera que he actualitzat la llista, amb les novetats.

A més, he tret la llista i l’he posada en una pàgina dissenyada a l’efecte, en es quedarà reflectida por los siglos de los siglos, el que em permetrà també anar ampliant un poc el contingut estàtic de la web.  De moment, ja l’he ampliada amb un Club de lectura.

Seguirem informant…

La setmana passada va vindre a la Universitat Ferran Torrent a presentar el seu últim llibre, Només socis. En el llibre, reapareixen un bon grapat de personatges de novel·les anteriors: de la trilogia política valenciana (Lloris, el president del València), de la novel·la negra (Butxana), els de gràcies per la propina (els germans Josep i Ferran Torres)…

La veritat és que és un llibre que pinta molt bé. Si vos interessa, hi ha una entrevista que li fan els de Vilaweb, molt bona. També un vídeo on comença a llegir la novel·la.

Click here to view the embedded video.

El Ferran Torrent és un dels escriptors que més m’agraden: em vaig llegir Societat Límitada i Espècies protegides en un no-res, i la d’Un negre amb un saxo també és boníssima.

I com que m’agrada, vull tindre la bibliografía prou completa d’ell. I a mesura que vaja llegint (o rellegint) els llibres, faré una entrada de cadascun d’ells. De moment, vaig marcant els que tinc, he llegit però no tinc i els que ni tinc ni he llegit.

• No emprenyeu el comissari, 1984
• Penja els guants, Butxana, 1985
• Un negre amb un saxo, 1987
• Cavall i Rei, 1989
• L’any de l’embotit, 1992
• Gràcies per la propina, 1994
• La mirada del tafur, 1997
• Semental, estimat Butxana, 1997
• L’illa de l’holandés, 1999
• Cambres d’acer inoxidable, 2000
• Societat limitada, 2002
• Espècies protegides, 2004
• La vida en l’abisme, 2004
• Judici final, 2006
• Només socis, 2008

Sobra dir que si algú vol fer-me un regal, i decideix comprar-me algun llibre dels que estan marcats en roig o blau, li estaré molt agraït

Durant molt de temps vaig utilitzar Bloglines com a plataforma des d’on llegir els blogs que tenia sindicats (després d’un suggeriment de Joanba). Al principi, tot era un afegir blogs nous, com si d’una competició es tractara.

Però, com era previsible, la quantitat de feeds va començar pujar com l’espuma, i vaig optar per, de tant en tant, anar esborrant-ne algun (normalment per a sentir-me millor després d’haver-ne afegit uns quants). L’etapa Bloglines va acabar amb 124 blogs sindicats.

Més tard vaig passar a utilitzar el Google Reader (després d’haver-ho intentat prèviament sense èxit) i la mecànica era la mateixa: de tant en tant afegia algun blog nou i molt de tant en tant n’esborrava algun.

Açò generava un lent però constant augment de les subscripcions, fins que la cosa em va resultar ja alarmant. No recorde ara la quantitat, però segur que superava de llarg els 150.

En eixe moment arriba la primera fase de neteja: gràcies a les estadístiques que proporciona el Google Reader, vaig ser capaç d’esborrar un bon grapat de blogs que rarament s’actualitzaven, i també un altre grapat dels quals gairebé mai llegia res del que deien.

En esta primera neteja, que es va fer en diverses fases, la quantitat de blogs sindicats va tornar a baixar, però el descens es va veure compensat ben prompte amb noves incorporacions que, per contra, si que s’actualitzaven sovint. Com es sol dir, era fugir del foc per caure a les brases. Tenia menys blogs, sí, però amb un total de més apunts interessants.

I és eixa paraula la realment important: interessants. Interessants per què? Per què un dia, el mateix autor, va escriure alguna cosa que valia la pena? Per què així sóc el primer en enterar-me de les funcionalitats que tindrà el proper Google el-que-siga ^Beta? Per què estaré al dia de tot el que passa per la blogosfera? I tot això és realment interessant?

La resposta: per a mi, NO.

I va començar l’operació “Neteja del Google Reader 2.0″. En aquesta ocasió, els motius per esborrar eren distints. Millor dit, era només un.

Per què / Per a què collons vull jo saber el que diu XXX ?

Si era capaç de trobar una resposta immediata (encara que valia una resposta xorra, com “perquè si!”) a “la pregunta”, el blog continuava sindicat.

D’aquesta manera he aconseguit baixar a 68 els blogs sindicats, dels quals almenys 20 me’ls cepillaré (com Guerra l’estatut català) en la Neteja 2.1.

El millor de tot? Que poc a poc, tal i com vaig fer amb el correu, menys quantitat de coses = més, millor i més facil organització. Una cosa que a mi em fa molta falta.

El niño con el pijama de rayas

Ahir vaig acabar de llegir el llibre El niño con el pijama de rayas, que feia vora un mes que m’havien deixat.

Fins la setmana passada, el llibre havia estat esperant pacientment damunt de la tauleta de nit a que trobara un bon moment per llegir-lo. I la setmana passada, poc a poc, vaig anar llegint alguns capítols, fins que ahir el vaig acabar.

La veritat és que és un llibre que es podria llegir perfectament d’una vegada: és una història curta, però no per això deixa de ser interessant.

La manera d’escriure de l’autor, l’irlandés John Boyne, ens produeix una sensació estranya, i fa que realment la història semble contada per Bruno, un xiquet de nou anys fill d’un militar alemany, que se’n va de Berlín per a viure a Auschwitz, el nou lloc de treball de son pare. Allí passa la història, en una casa just al costat del camp de concentració més conegut de la II Guerra Mundial.

Per cert, el final, encara que previsible, no deixa de ser prou trist.

Si algú té un ratet, i li apetix llegir un llibre prou agradable, li’l recomane sense cap dubte. I si el voleu comprar, a Amazon el tenen.