El Racó de Xavi

Aquest matí, mentre anava a esmorzar amb Miquel i Víctor, Miquel ha dit una de les millors frases que he sentit mai, comparable a la que va amollar Marto ja fa més temps. I lo millor no és què ha dit sinó com, la manera de dir-ho. Estava realment afectat

No vull que torne a ser dilluns mai més.

Miquel Esplà

Reproduisc ací un article de Ignacio Escolar:

El videojoc és l’assassí

La investigació ja ha trobat al culpable. “Hem examinat el seu ordinador, i hem trobat videojocs típics d’aquest tipus de boig, incloent el joc Counter-Strike”, assegura Ralf Michelfelder, un responsable de la policía local. Si es compleix el diagnòstic, la situació és aterradora; emmagatzemen aliment i armes per a sobreviure a l’Apocalipsi. Counter-Strike és un dels videojocs de més èxit dels últims anys, i ha venut més de nou milions de còpies. Si cadascun dels bojos que ha jugat a aquest videojoc assassina a 15 persones, la matança que ens espera és superior a la Segona Guerra Mundial. Jo, que confesse haver jugat al Counter-Strike, em mira ara a l’espill mentre espere que aparesquen els símptomes de l’assassí; pot ser que alguna cosa terrible estiga creixent dins de mi.

Però pot ser pitjor, molt pitjor. A l’ordinador de Tim Kretschner tambié hi havia correu electrònic i accés a Internet, cosa normal en aquest tipus de bojos. Fins i tot xatejava! I en el món hi ha més de mil milions d’internautes, assassins en potència dels quals s’hauria de desconfiar. Dic més: és probable que a casa Tim Krestchner també hi haguera una televisió, potser també un reproductor de DVD. Si és així, la humanitat està perduda, ja que ja ixen més assassins en potència que víctimes possibles. No vull posar-me en el pitjor cas, però igual també hi havia algun llibre a l’habitació de Tim Kretschner. I està més que documentat que la lectura provoca bojeria, que l’home no està preparat per discernir entre realitat i ficció, que si les barregem de forma tan realista com pot fer-ho un llibre, és probable que aquell sotmés a un estímul tan poderós embogisca, i crega que els molins són gegants. I no ho dic jo, ho diu Miguel de Cervantes al Quixot.

Ignacio Escolar

Avui fa exactament 23 anys, el dijous 13 de març de 1986, va arribar a casa la meua germana Belén.

Per als que no la coneixeu, només puc dir-vos que és una de les persones amb les idees més clares que conec. És evident que sempre no ha sigut així, que durant molts anys ha estat com una cabra; “això és l’edat”, deia ma tia, o ma uela, però jo no hi estava d’acord: l’edat eixa que deien elles no podia durar des dels 12 fins als 20!!!

Des de ben menuts hem estat molt units. Encara recorde quan dormíem a la mateixa habitació (a la seua, que tenia dos llits), i segur que ella recorda bé com jo li feia xantatge emocional: “si no em dones XXXX, no et voldré” li deia jo, i ja tenia el que volia (sempre he sigut un poc cabronet ). Però després, a l’hora de la veritat sempre donàvem la cara un per l’altre.

Durant una època, la nostra relació es va gelar un poc: el final de la seva adolescència (on va passar per una temporada de rebel·lió màxima contra tot) front al meu cap-quadratisme eren maneres de ser impossibles d’encaixar. Però passats uns anys, i havent madurat un poc, les coses van tornar lentament al seu lloc: tornàvem a ser els bons germans que sempre havíem sigut.

Belén és una persona coherent, encara que molt cabuda; raonable, encara que impulsiva; sentimental, encara que amb les idees clares…

És una amiga, una confident, una companya de festes i borratxeres, una bona música, una d’eixes les persones que saps que sempre estarà al teu costat…

I és, sobre tot, una de les persones que més sentit li donen a la meua vida, una de les persones que més m’estime, i a qui desitge que absolutament tot li isca tal i com espera en aquesta vida.

FELICITATS, BELÉN

Ja fa temps que volia parlar dels podcasts, una cosa d’aquestes de la Web2.0 que estan de moda.

Per si algú està un poc despistat i no ha sentit parlar mai dels podcasts, a veure si en una frase ho puc explicar. Entenent la Web2.0 com, entre altres coses, una nova manera d’aconseguir informació, amb contingut a la xarxa generat pels propis usuaris, i si fem una comparació entre els blogs i la premsa tradicional, o els videoblogs i la TV convencional, els podcasts serien la nova ràdio.

Bé, doncs avuí volia parlar sobre un podcast que seguisc pràcticament des que va nàixer (això si, a temporades): Tortilla de Patata. Segons es diu a la seva pròpia web, Tortilla de Patata es un podcast donde se habla sobre la actualidad blogosférica en castellano en tono de humor con altas dosis de ironía. Només un avís: si algu espera trobar-se amb un programa de ràdio normal, que vaja oblidant-se. Més que una tortilla, pareix un revuelto.

Els seus autors són Manuel Quiroga, també conegut com Manuls, i Andrés Milleiro. En el podcast parlen un poc de tot el que està passant per la blogosfera (majoritàriament l’espanyola), però des d’un punt de vista molt humorístic. Es claven en tot el món, però tenen una predilecció especial per Enrique Dans i Hipertextual, als quals claven canya de forma habitual.

No fa massa temps van obrir un grup de fans al Facebook, i em vaig apuntar. I quina va ser la meva sorpresa esta setmana passada quan, posant-me al dia amb capítols anteriors, vaig veure que començaven a anomenar a tots els que s’havien fet membres del grup.

I sí, a mi també m’anomenen Al voltant del minut 13 i 35 segons diuen el meu nom (encara que s’enganxen una miqueta). I damunt diuen que els sone d’algo!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Per cert, no sé si perquè també els escolta o perquè li va fer gràcia, però pocs dies després de mi es va afegir al grup de fans Xavi Tro, comentador d’aquest blog i Regidor de Cultura, Patrimoni Històric i Normalització Lingüística de Benissa (ala, que no et queixaràs, tot el títol nobiliari sencer ). A ell també el van anomenar, als 15 minuts i 47 segons. I com que la foto que té al perfil del Facebook és amb una escultura de Quico Torres, i els autors no poden estar sense fotre canya, es van clavar un poquet amb la foto

Bé, si algun friki (que diu la meua germana) d’estos no sap que posar-se al seu Ipod o semblant per escoltar quan va camí de la universitat o de la feina, li recomane el podcast este.