La Serra de Bèrnia és una serralada que es troba a les comarques centrals del País Valencià, i fa de barrera natural separant les comarques de la Marina Alta i la Marina Baixa.
Als benissencs ens agrada molt Bèrnia, i es pot veure des pràcticament tot el terme, cosa que fa que sempre “estiga ahi“. Però és cert que la tenim un poc oblidada. Molta gent no ha anat mai a veure el Fort, el Forat o ni tan sols la Font!
Diumenge passat, la Regidoria de Normalització Lingüística va preparar una excursió, guiada pel professor d'Història, i coneixedor de la zona, Josep Antoni Santacreu. Tot i que era matí (l'autobús eixia a les 9) i que la nit del dissabte havíem apretat un poc (o un poc massa, eren festes de moros a Calp), vam anar cap allà tota la family: els pares, Belén, el meu cosinet Carlos i jo. També va vindre Àlvaro, i una vegada allí també vam veure a Anna Maria (que també havia estat amb nosaltres dissabte per la nit i, per tant, feia la mateixa cara de feta pols).
Amb l'excursió vam descobrir Verdiola, el nucli de població més proper a la muntanya, però desconegut per la majoria de la gent (el nucli més conegut és Pinos). Es tracta d'un carrer amb cases als dos costats, poblat pels segles XVII i XVIII, i que va romandre habitat fins a la segona meitat del segle XX. També vaig veure un arbre que crec que no havia vist mai (i que damunt sembla un arbust). A més, tampoc no sabia com s'escrivia: arbocer (conegut ací com a bocer, el “famós” madroño castellà). Estava ple de boços ben rojos. Josep Antoni ens va comentar que tenen un 0,2% d'alcohol.
Vam seguir el camí cap a la Pedrera de marbre que hi ha dalt la muntanya: una pedrera que va estar en producció durant un parell d'anys a la dècada dels setanta. Resulta increïble que pel camí que vam anar nosaltres baixaren camions plens de marbre! De camí cap allí, vam passar per dues microreserves de flora, amb algunes espècies a assenyalar: em vaig quedar amb el galer (roure valencià o roure de fulla petita), un roure que, a diferència de la carrasca, perd les fulles a l'hivern.
Una vegada a la Pedrera vam esmorzar, i després d'un xicotet descans, vam emprendre la marxa cap al Pas d'Omar, i el Racó d'Omar. Es tracta d'una zona que, tot i pertànyer al terme municipal de Benissa, es troba geogràficament a la Marina Baixa (està a la vessant sud de Bèrnia). El pas d'Omar és el pas de muntanya que dona accés a aquest racó, i és per on discorre la senda que seguien els habitants de Verdiola per anar fins al poblet (nom que donaven a Altea la Vella).
El camí de tornada va ser cap a la Font de Bèrnia, una font per la que brolla una aigua boníssima. I tenint en compte el cansament que portàvem, i que no ens quedava ni gota d'aigua, més bona encara.
Va ser un matí interessant, diferent a com acostume (acostumem) a passar el diumenge de matí (sol ser dormint), i en el qual vam conèixer un poc més el nostre poble. Sobra dir que la iniciativa va ser tot un èxit: erem al voltant de cent persones (si, 100!!!), moltes d'elles joves. Açò demostra que amb bones idees, es poden fer moltes coses des de les administracions públiques. Coses que no cal que costen millonades. I coses que, a més, fan poble. Perquè, com ens va dir Josep Antoni Santacreu,
No es pot estimar allò que no es coneix
Excursió a Bèrnia
La Serra de Bèrnia I
La Sierra de Bèrnia es una serralada que se encuentra en las comarcas centrales del País Valenciano, y hace de barrera natural separando las comarcas de la Marina Alta y la Marina Baja.
A los benissencs nos gusta muy Bèrnia, y se puede ver des prácticamente todo el término, cosa que hace que siempre “esté ahi“. Pero es cierto que la tenemos un poco olvidada. Mucha gente no ha ido nunca a ver el Fort, el Agujero o ni siquiera la Fuente!
Domingo pasado, la Concejalía de Normalización Lingüística preparó una excursión, guiada por el profesor de Historia, y conocedor de la zona, Josep Antoni Santacreu. A pesar de que era mañana (el autobús salía a las 9) y que la noche del sábado habíamos apretat un poco (o un poco demasiado, eran fiestas de moros en Calp), fuimos ninguno allá toda la family : los padres, Belén, mi cosinet Carlos y yo. También vino Àlvaro, y una vez allí también vimos en Anna Maria (que también había estado con nosotros sábado por la noche y, por lo tanto, hacía la misma cara de hecha polvo).
Con la excursión descubrimos Verdiola, el núcleo de población más cercano a la montaña, pero desconocido por la mayoría de la gente (el núcleo más conocido es Pinos). Se trata de una calle con casas a los dos lados, poblado por los siglos XVII y XVIII, y que permaneció habitado hasta la segunda mitad del siglo XX. También vi un árbol que creo que no había visto nunca (y que encima parece un arbust). Además, tampoco sabía como se escribía: arbocer (conocido aquí como bocer, el “famoso” madroño castellano). Estaba pleno de boços bien rojos. Josep Antoni nos comentó que tienen un 0,2% de alcohol.
Seguimos el camino hacia la Cantera de mármol que hay arriba la montaña: una cantera que estuvo en producción durante un par de años a la década de los setenta. Resulta increíble que por el camino que fuimos nosotros bajaron camiones llenos de mármol! De camino cabe allí, pasamos por dos microreserves de flora, con algunas especies a señalar: me quedé con el galer (roble valenciano o roble de hoja pequeña), un roble que, a diferencia de la carrasca, pierde las hojas al invierno.
Una vez a la Cantera almorzamos, y después de un pequeño descanso, emprendimos la marcha hacia el Paso de Omar, y el Rincón de Omar. Se trata de una zona que, a pesar de pertenecer al término municipal de Benissa, se encuentra geogràficament a la Marina Baja (está a la vertiente sur de Bèrnia). El paso de Omar es el paso de montaña que mujer acceso a este rincón, y es por donde discurre la senda que seguían los habitantes de Verdiola para ir hasta el poblet (nombre que daban en Altea la Vieja).
El camino de retorno fue hacia la Fuente de Bèrnia, una fuente por la que brota una agua buenísima. Y teniendo en cuenta el cansancio que traíamos, y que no nos quedaba ni gota de agua, más buena todavía.
Fue una mañana interesante, diferente a cómo acostumbre (acostumbremos) a pasar el domingo de mañana (solo ser durmiendo), y en el cual conocimos un poco más nuestro pueblo. Sobra decir que la iniciativa fue todo un éxito: erem alrededor de cien personas (si, 100!!!), muchas de ellas jóvenes. Esto demuestra que con buenas ideas, se pueden hacer muchas cosas desde las administraciones públicas. Cosas que no hace falta que cuestan millonades. Y cosas que, además, hacen pueblo. Porque, como nos dijo Josep Antoni Santacreu,
No se puede estimar aquello que no se conoce
Excursión a Bèrnia
La Sierra de Bèrnia I
La Sèrra de Bèrnia es una sarrada que se tròba dins las comarcas centralas del País Valencian, e fa de barrièra naturala en separant las comarcas de la Marina Nauta e la Marina Bassa.
Als benissencs nos agrada fòrça Bèrnia, e se pòt veire dempuèi practicament tot lo tèrme, causa que fa que siá “totjorn ahi“. Mas vertat es que la avèm un pauc desbrembada. Fòrça gents son pas anadas jamai a veire lo Fòrt, lo Trauc o quitament pas la Font!
Dimenge passat, lo Burèu del conselhièr de Normalizacion Lingüistica preparèt una excursion, guidada pel professor d'Istòria, e coneixedor de la zòna, Josep Antoni Santacreu. Malgrat qu'èra matin (l'autobús sortiá a las 9) e que la nuèch del dissabte aviam apretat un pauc (o un pauc tròp, èran de fèstas d'arabes a Calp), anèrem cap ailà tota la family: los parents, Belén, lo mieu cosinet Carlos e ieu. Venguèt tanben Àlvaro, e un còp ailà tanben vegèrem a Anna Maria (qu'èra estat tanben amb nosautres dissabte per la nuèch e, doncas, fasiá la meteissa cara de faches povàses).
Amb l'excursion descobrèrem Verdiola, lo nuclèu de populacion mai prèpa dins la montanha, mas desconegut per la majoritat de las gents (lo nuclèu mai conegut es Pinos). S'agís d'una carrièra amb ostals als dos costats, poblat pels sègles XVII e XVIII, e que demorèt abitat fins a la segonda mitat del sègle XX. Vegèri tanben un arbre que cresi qu'aviá pas vist jamai (e que sembla dessús un arbust). De mai, tanpauc pas sabiá coma s'escriviá: arbocer (conegut aquí coma bocer, lo “famós” madroño castelhan). Èra plen de boços plan roges. Josep Antoni nos comentèt qu'an 0,2% d'alcoòl.
Seguiguèrem lo camin cap a la Peirièra de marbre que i a naut la montanha: una peirièra que foguèt en produccion pendent un parelh d'ans al decènni dels setanta. Resulta incresible que per lo camin qu'anèrem nosautres davalèron de camions plens de marbre! De camin cap ailà, passèrem per doas microreserves de flòra, amb qualques espècias a soslinhar: me demorèri amb lo galer (roure valencian o roure de fuèlha pichona), un roure que, a diferéncia de la carrasca, pèrd las fuèlhas a l'ivèrn.
Un còp a la Peirièra esdejoèrem, e après un xicotet repaus, emprenguèrem la marcha cap al Passatge d'Omar, e lo Canton d'Omar. S'agís d'una zòna que, malgrat aperténer al tèrme municipal de Benissa, se tròba geogràficament a la Marina Bassa (es a la en vessant sud de Bèrnia). Lo passatge d'Omar es lo passatge de montanha que femna accès a aquel canton, e es per ont discorre la senda que seguissián los abitants de Verdiola per anar fins al poblet (nom que donavan a Altea la Vièlha).
Lo camin de retorn foguèt cap a la Font de Bèrnia, una font per la que canèra una aiga boníssima. E en prenent en compte la cansadera que portàvem, e que nos demorava pas ni gota d'aiga, mai bona encara.
Foguèt un matin interessant, desparièr a cossí acostumatz (acostumem) a passar lo dimenge de matin (sòl èsser en dormint), e que coneguèrem un pauc mai lo nòstre pòble. Sobra dire que l'iniciativa foguèt tot un succès: erem a l'entorn de cent personas (se, 100!!!), Fòrça d'elas joves. Aquò demòstra qu'amb bonas idèas, se pòdon far fòrça causas dempuèi las administracions publicas. Causas que cal pas que còstan millonades. E de causas que, de mai, fan pòble. Perque, coma nos diguèt Josep Antoni Santacreu,
Se pòt pas aimar aquò que se coneis pas
Excursion a Bèrnia
La Sèrra de Bèrnia I
The Saw of Bèrnia is a serralada that finds to the comarques central of the Valencian Country, and does of natural barrier separating the comarques of the Marine High and the Marine Low.
To the benissencs likes us a lot Bèrnia, and can see des practically all the term, thing that does that always “was ahi“. But is true that have it a little forgotten. A lot of people has not gone never to see the Fort, the Hole or not even the Source!
Past Sunday, the Regidoria of Linguistic Normalization prepared an excursion, guided by the teacher of History, and connoisseur of the zone, Josep Antoni Santacreu. Although it was morning (the bus eixia to the 9) and that the night of the Saturday had apretat a little (or a little mass, were parties of Moors to Calp), went any there all the family: the parents, Belén, my cosinet Carlos and I. Also came Àlvaro, and once over there also saw to Anna Maria (that also had been with us Saturday for the night and, therefore, did the same expensive of done dust).
With the excursion discovered Verdiola, the core of population more next to the mountain, but unknown for most of the people (the most known core is Pinos). It treats of a street with houses to the two sides, populated by the centuries XVII and XVIII, and that remained habitat until the second half of the century XX. Also saw a tree that believe that it had not seen never (and that on seems a bush). Besides, neither did not know how wrote : arbocer (known here as a bocer, the “famous” madroño Spaniard). It was full of boços very red. Josep Antoni commented us that they have a 0,2% of alcohol.
We followed the path to the Quarry of marble that there is above the mountain: a quarry that was in production during a pair of years to the decade of the seventy. It results incredible that along the way that went we went down full trucks of marble! Of path any over there, went through two microreserves of flora, with some species to signal: I met me the galer (Valencian oak or oak of small leaf), an oak that, to difference of the carrasca, loses the leaves in the winter.
Once to the Quarry go breakfast, and after a xicotet rest, undertook the march to the Step of Omar, and the Racó of Omar. It treats of a zone that, all and belong to the municipal term of Benissa, finds geographically to the Marine Low (are to the south slope of Bèrnia). The step of Omar is the step of mountain than woman access to this racó, and is for where discorre the senda that followed the inhabitants of Verdiola to go until the poblet (name that gave to Altea the Old).
The path of return was to the Source of Bèrnia, a source for what brolla a water boníssima. And taking into account the cansament that brought, and that it did not remain us neither drop of water, better still.
It was an interesting morning, different to how accustom (accustom) to happen the Sunday of morning (alone be sleeping), and in which knew a little more our village. Sobra Say that the initiative was all a success: erem around one hundred people (if, 100!!!), many of them youngsters. Açò Shows that with good ideas, can do many things since the public administrations. Things that does not be necessary that they cost millonades. And things that, besides, do village. Because, how said us Josep Antoni Santacreu,
It can not love that that does not know
Excursion to Bèrnia
The Saw of Bèrnia And
La Serra de Bèrnia és una serralada que es troba a les comarques centrals del País Valencià, i fa de barrera natural separant les comarques de la Marina Alta i la Marina Baixa.
Als benissencs ens agrada molt Bèrnia, i es pot veure des pràcticament tot el terme, cosa que fa que sempre “estiga ahi“. Però és cert que la tenim un poc oblidada. Molta gent no ha anat mai a veure el Fort, el Forat o ni tan sols la Font!
Diumenge passat, la Regidoria de Normalització Lingüística va preparar una excursió, guiada pel professor d’Història, i coneixedor de la zona, Josep Antoni Santacreu. Tot i que era matí (l’autobús eixia a les 9) i que la nit del dissabte havíem apretat un poc (o un poc massa, eren festes de moros a Calp), vam anar cap allà tota la family: els pares, Belén, el meu cosinet Carlos i jo. També va vindre Àlvaro, i una vegada allí també vam veure a Anna Maria (que també havia estat amb nosaltres dissabte per la nit i, per tant, feia la mateixa cara de feta pols).
Amb l’excursió vam descobrir Verdiola, el nucli de població més proper a la muntanya, però desconegut per la majoria de la gent (el nucli més conegut és Pinos). Es tracta d’un carrer amb cases als dos costats, poblat pels segles XVII i XVIII, i que va romandre habitat fins a la segona meitat del segle XX. També vaig veure un arbre que crec que no havia vist mai (i que damunt sembla un arbust). A més, tampoc no sabia com s’escrivia: arbocer (conegut ací com a bocer, el “famós” madroño castellà). Estava ple de boços ben rojos. Josep Antoni ens va comentar que tenen un 0,2% d’alcohol.
Vam seguir el camí cap a la Pedrera de marbre que hi ha dalt la muntanya: una pedrera que va estar en producció durant un parell d’anys a la dècada dels setanta. Resulta increïble que pel camí que vam anar nosaltres baixaren camions plens de marbre! De camí cap allí, vam passar per dues microreserves de flora, amb algunes espècies a assenyalar: em vaig quedar amb el galer (roure valencià o roure de fulla petita), un roure que, a diferència de la carrasca, perd les fulles a l’hivern.
Una vegada a la Pedrera vam esmorzar, i després d’un xicotet descans, vam emprendre la marxa cap al Pas d’Omar, i el Racó d’Omar. Es tracta d’una zona que, tot i pertànyer al terme municipal de Benissa, es troba geogràficament a la Marina Baixa (està a la vessant sud de Bèrnia). El pas d’Omar és el pas de muntanya que dona accés a aquest racó, i és per on discorre la senda que seguien els habitants de Verdiola per anar fins al poblet (nom que donaven a Altea la Vella).
El camí de tornada va ser cap a la Font de Bèrnia, una font per la que brolla una aigua boníssima. I tenint en compte el cansament que portàvem, i que no ens quedava ni gota d’aigua, més bona encara.
Va ser un matí interessant, diferent a com acostume (acostumem) a passar el diumenge de matí (sol ser dormint), i en el qual vam conèixer un poc més el nostre poble. Sobra dir que la iniciativa va ser tot un èxit: erem al voltant de cent persones (si, 100!!!), moltes d’elles joves. Açò demostra que amb bones idees, es poden fer moltes coses des de les administracions públiques. Coses que no cal que costen millonades. I coses que, a més, fan poble. Perquè, com ens va dir Josep Antoni Santacreu,
No es pot estimar allò que no es coneix
Excursió a Bèrnia
2 comentaris »
